"La senyora va fer un petó al seu vestit de núvia i me'l va donar"

Josep Casamartina (Sabadell, 1956) és crític d'art i comissari independent i, des del 2004, un dels motors de la Col·lecció Tèxtil Antoni de Montpalau. Els teixits del segle XVII i els vestits modernistes, d'alta costura, prêt-à-porter i modisteria s'han convertit en la seva especialitat i afició. Fins al setembre, el Palau Robert exposa una part de la col·lecció, que ha estat reconeguda amb el premi ACCA, de l'Associació de Crítics d'Art de Catalunya, en la categoria d'iniciativa patrimonial.

Un pijama de dia de la casa Sivilla, de ras i crepè de seda, va ser el primer gra de sorra de la col·lecció Antoni de Montpalau.

Sí, va ser una donació d'una amiga. Jo havia iniciat una col·lecció de teixit modernista per al Museu Tèxtil de Terrassa i amb Rosa Maria Martín vam decidir de continuar-la pel nostre compte. Vam començar el 2004 amb teixits modernistes i d' art déco , de 1900 a 1930, però una donació de trenta vestits dels anys cinquanta fins als setanta ens va ampliar el ventall.

A Joan Perucho li hauria agradat el vostre nom...

Pensàvem com anomenar la col·lecció i, com que tant a la Rosa Maria com a mi ens agrada molt l'obra Les històries naturals , de Joan Perucho, la vídua de l'escriptor ens va proposar que li poséssim el nom del protagonista.

Vostè eleva la indumentària a la categoria dels mobles o de la pintura. Per què?

Miro els teixits des d'un punt de vista artístic, tot i que normalment se'ls ha donat un contingut arqueològic o antropològic. Per mi la indumentària té el mateix valor que un objecte, un quadre o una ceràmica, i el seu nivell estètic és evidentíssim: capta el moment i permet reconèixer una època, tot i que és fora de context és quan sabem apreciar-ho. Per això sempre he dit: "Ens agrada la moda passada de moda". Malgrat això, a una cadira ben dissenyada se li dóna un gran valor intel·lectual i a un vestit, no.

Els vestits arquitectònics de Balenciaga sembla que són l'excepció.

Va ser un gran inventor de la forma, la va alterar de manera majestuosa. Per ell, la dona era un suport i el vestit podia tenir formes de campana o de triangle invertit... Les peces de Balenciaga eren arquitectòniques i magnificaven la dona que les portava.

Com s'explica que la moda sigui considerada un art menor?

La moda és indústria i, al moment, l'important és vendre. A posteriori, sembla que només interessa als museus, des d'un punt de vista antropològic. N'hi ha, però, que han sabut potenciar la part més estètica. Per mi el Museu del Vestit de Madrid, el Victorian & Albern de Londres, el Museu d'Arts Decoratives de París i el Metropolitan de Nova York són els centres de referència.

Com valora la desaparició del Museu de la Indumentària i la seva futura ubicació al DHUB?

Penso que s'ha fet malbé un museu de la moda important a nivell europeu i que s'ha trencat un fil: la gent sentia el museu com a propi perquè hi donava el vestit de la iaia... Això em va estimular a continuar la col·lecció de moda del segle XX.

La Col·lecció Antoni de Montpalau no para de créixer. Quants vestits han reunit, fins ara?

El recompte oficial és de vuit-cents però cada setmana rebem entre dotze i quinze donacions. Vam donar a conèixer la col·lecció i la gent que ha guardat vestits com si fossin relíquies està encantada de cedir-los. M'he adonat que és un món que segueix viu i la gent ens anima a continuar amb el projecte... Hi ha part d'atzar en el creixement de la col·lecció, però també hi ha una part molt intencionada: hem anat creant una xarxa de connexions, reconstruint la història dels vestits i buscant els exemplars que són representatius de la moda feta a Barcelona. En aquest sentit, em declaro un seguidor de Manel de Rocamora, que va fer possible el naixement del Museu de la Indumentària.

I tenen una mostra representativa de modistes i vestits.

Sí, hi ha peces de figures que a l'època s'anomenaven els cinco grandes : Pertegaz, Pedro Rodriguez, Santa Eulalia, El Dique Flotante i Asunción Bastida. També hi ha alta costura, que va de Balenciaga a Lanvin, i prêt-à-porter internacional, com Yves Saint Lauren, Givenchy i Thierry Mugler. A més, hi ha peces de modisteria. És un món que m'interessa molt: hi ha vestits preciosos.

Les donacions deuen haver deixat algunes anècdotes memorables.

N'hi ha força, però la més emotiva és la donació del vestit de núvia d'una senyora que s'havia separat. "El vol i no el vol", explicava la filla. La senyora va fer un petó al vestit, es va acomiadar i me'l va donar.

Què defineix un bon vestit?

Sempre dic que a la col·lecció hi ha cel, infern i purgatori. Els cels els veus clars des del primer moment: tenen una capacitat de seducció i una bellesa diferent de la resta.

En té algun de predilecte?

N'hi ha molts de predilectes, sóc un Don Joan dels vestits. Amb l'últim vestit, l'última aventura, el que ha de venir i no coneixes... sempre hi tens una relació gairebé amorosa.