The New York TimesTan bon punt vam entrar a la ciutat d'Adjabia, la zona límit d'un front rebel desesperat, el conductor va començar a cridar: "Estan a la ciutat! Estan a la ciutat!". La Linsey i l'Steve havien temut trobar-se encerclats per les tropes de Gaddafi, però en Tyler i jo -l'Anthony- ho havíem passat per alt. Ja havíem cobert la caiguda de les ciutats de Ras Lanuf i Brega, i ens n'havíem sortit prou bé. Però aquesta vegada érem conscients que si Adjabia queia, les milícies del règim estarien en un tres i no res a les portes de Bengasi, la capital de l'oposició, i llavors ja calia córrer per salvar-se fins a la frontera amb Egipte, on havíem entrat sense visat.
En sortir de la ciutat vam trobar-nos amb un control de l'exèrcit de Gaddafi. "Continua conduint", va cridar en Tyler a en Mohammed, el nostre conductor, "no paris, no paris!". Ja era massa tard. Un soldat es va llançar contra la furgoneta i ens van fer baixar. Al cap de poc ja estàvem lligats de mans i peus dins d'una furgoneta mentre els rebels continuaven bombardejant la posició dels pro Gaddafi.
"Dispara'ls" , va dir un soldat alt tranquil·lament en àrab. "No pots -va insistir un company seu- són americans".
Acostumats al camp de batalla
Tots teníem experiència en el que vindria després, però mai et pots imaginar com acabarà. La Lynsey va ser segrestada a Falluja, Iraq, el 2004, i l'Steve a Afganistan l'any 2009. En Tyler havia viscut de tot, des de Txetxènia fins a Sudan, i jo vaig ser disparat a l'esquena el 2002 per un suposat soldat israelià.
En aquell moment ens esperàvem el pitjor, la veritat, i més després d'haver vist el cos inert del nostre conductor. Si realment ha mort, haurem de carregar tota la vida amb la culpa d'haver matat un home innocent per un article que no valia la vida d'un home. Vam ser cecs.
Vam passar un dia al front i ens van tractar prou bé. Durant aquest temps vam descobrir que dins les milícies de Gaddafi no hi ha cap mena de jerarquia i que l'autoritat aflora d'una simple ordre. En realitat, entre els rebels i l'exèrcit no hi ha gaires diferències. Són ordes de joves armats convençuts que lluiten contra el dimoni. Els rebels ho tenen més fàcil perquè combaten contra un règim de 42 anys, mentre que el pretext dels altres és Al-Qaida.
Al final del dia un grup més dur se'ns va acostar, va magrejar la Lynsey i ens va colpejar a nosaltres. "Tens un cap molt bonic -va dir un soldat a en Tyler- te'l treuré i me'l posaré sobre el meu. Ara mateix te'l tallo".
Finalment ens van posar a dins d'una furgoneta, prometent-nos que aquella nit moriríem. I així va començar el nostre viatge cap a un destí desconegut.
Com trofeus de guerra
Líbia mai ha estat un estat. En teoria, aquesta era la idea de Gaddafi. El seu moviment tenia la intenció de convertir-se en una revolució perpètua que en el millor dels casos es podria convertir en una dictadura i, en el pitjor, en el caos. I el que està vivint el país és el resultat d'un experiment que la seva pròpia gent ha lamentat durant massa anys.
Ens sentíem com trofeus de guerra. Durant una dotzena de controls vam sentir com els militars corrien fins al cotxe a veure el botí. Amb el pas dels anys, tots hem vist gent detinguda, amb els ulls embenats i lligats de peus i mans en llocs com Abu Grahib. Ara érem nosaltres les persones anònimes que potser havíem fotografiat o descrit en les nostres cròniques sense parar-hi gaire atenció. Per primera vegada, ens sentíem tan desorientats com segurament devien estar els presos de l'Iraq o l'Afganistan.
L'acció potser aterreix menys que no pas allò que desconeixes perquè no saps com acabaran les coses ni què vindrà després. Cap a la tarda ens van portar a la presó de Sirte, el bastió de la família Gaddafi. Els segrestadors ens van deixar en una cel·la amb molt pocs matalassos i una ampolla per fer les necessitats. A mesura que es feia fosc, ens preguntàvem si algú sabia -o podia saber- on érem.
La tarda de dijous potser va ser la pitjor. Mentre esperàvem a la pista d'aterratge de Sirte un avió militar per viatjar cap a Trípoli, van apallissar en Tyler, colpejar-me amb una arma al cap i grapejar de nou a la Lynsey. Un cop a l'avió van dir-nos les primeres paraules amables que sentíem en molts dies. "Em sap greu", va dir-nos un tripulant de cabina de l'avió després de 90 minuts de vol.
El nostre destí segurament es va decidir un cop vam aterrar perquè van trigar bastant a desplaçar-nos. Devien discutir on podíem donar més fruits. Finalment ens van traslladar cap a un altre vehicle, però no sense que abans un altre soldat clavés el fusell sobre el cap d'en Tayler.
"Protecció estatal"
Al cap de mitja hora ens van deixar en mans dels serveis d'intel·ligència. "A partir d'ara esteu sota la protecció de l'estat", va dir-nos un oficial d'Exteriors. Seguidament, funcionari rere funcionari es va disculpar per com ens havien tractat. Un va dir-nos que calia que entenguéssim la diferència entre les milícies lleials a Gaddafi i l'exèrcit actual. Com més parlaven més clar teníem que qualsevol semblança al concepte estat era pura coincidència. Després d'aquestes disculpes vam passar quatre dies avorridíssims llegint obres de Shakespeare fins que uns diplomàtics turcs van aconseguir que marxéssim per Turquia.
Mentre travessàvem la frontera física d'un règim que trontolla, a les tanques encara es podia llegir un eslògan revolucionari: "quaranta-un anys d'alegria constant". Però les paraules que realment se'ns van quedar, just abans de marxar, van ser les que va xampurrejar amb un anglès britànic un oficial de duanes.
Tan bon punt vam seure a l'oficina, va xiuxiuejar dos versos del poeta i dramaturg irlandès William Butler Yeats:
"No odio contra qui lluito / No estimo els que protegeixo".
