Una societat sota sospita

Durant un període força llarg vaig tenir l'oportunitat de conèixer amb noms propis i d'una manera continuada els usuaris dels serveis socials d'un barri del centre de Barcelona. Persones, totes elles, que necessiten ajuda perquè soles no se'n surten. Els motius de la seva dificultat poden ser diversos, però bàsicament són casos socials i tenen relació amb la salut i la manca d'autonomia, la soledat i el fet de no disposar de feina ni d'ingressos de cap mena, i ni tan sols d'un lloc per dormir, ja que, molt sovint, encara que el tinguin, la seva precarietat econòmica no els permet pagar el lloguer o el manteniment de l'habitatge.

El perfil d'aquests usuaris és, doncs, molt variat. Hi podem trobar des de la noia jove amb un nadó que està passant un moment de dificultat fins a l'emigrant que no se'n surt o els nombrosos ancians que viuen sols i, a vegades, no els queda ni tan sols l'energia necessària per baixar les escales de casa.

Heus aquí els apunts que conservo sobre la jornada d'una assistenta social, concretament del dijous 11 de novembre de l'any 2004:

8 del matí. Una senyora explica que no pot pagar el lloguer. Costa 400 euros, però la pensió del seu marit és de 276,30. El marit, desesperat, ha sortit de casa dient que aniria a robar. La dona plora. Se li dóna l'adreça d'una església on es pot dinar de franc. Es busca una solució per tal de pagar la factura de l'aigua i la llum. Se li demana que busqui el marit, que vinguin a parlar tots dos. I, sobretot, que no robi. Només li faltaria que l'enganxessin robant.

8.30. Una persona amb dificultats mentals s'acaba de separar de la seva parella, també amb dificultats. Diu que l'altre li ha robat el DNI. Es fan gestions a l'entorn familiar i al migdia apareix el DNI i la pau torna a la parella.

Les 9. Una família romanesa de 12 persones sol·licita el salari social. Abans vivien de vendre el diari La Farola . Després es van dedicar a robar telèfons mòbils. Ara s'han fet de l'Església evangèlica i han deixat de robar. No tenen papers "legals".

Sona el telèfon. És una usuària coneguda. Està fatal. Es vol separar. Té tres fills. El marit la maltracta. L'assistent social la deixa parlar. L'escolta pacientment i, a mesura que parlen, la dona es va calmant. Li dóna una vegada més l'adreça del jutjat de família. Ella diu que aquesta vegada sí, que aquesta vegada se separa.

10 del matí. L'assistent social ha de sortir urgentment cap a la presó per visitar un pres. No hi ha pressupost per al taxi. Una voluntària s'ofereix a portar-la amb el seu cotxe. Sort dels voluntaris, diu.

Migdia. Truca la Guàrdia Urbana. Han trobat el cos d'un home en un domicili. Pregunten si saben alguna cosa del finat. Necessiten saber de qui es tracta per tal de poder-lo enterrar.

I així segueix la jornada als serveis socials fins que s'acaba el dia. "Per sort -diu l'assistenta social abans de marxar- avui no hi ha hagut cap desnonament".

"Perseguir el frau" en ple agost

La renda mínima d'inserció (RMI), coneguda també com el PIRMI, és una ajuda social que la Generalitat dóna des de l'any 1997. Segons dades recents, 34.000 persones a tot Catalunya es beneficien d'aquesta ajuda. Als 421,70 euros de l'ajuda s'hi han de sumar, en alguns casos, diversos complements familiars. Accedir a la RMI no és fàcil. Tots els expedients els estudien primer els serveis socials, que tenen un protocol molt ben determinat, i després han de ser aprovats per un tribunal de la Generalitat. Tots els usuaris tenen un seguiment per part dels serveis socials, l'ajuda és incompatible amb altres ingressos i s'ha d'acceptar qualsevol treball que els surti. La gent que rep la RMI viu en una situació de gran precarietat i això vol dir, entre altres coses, que quan no reben puntualment l'ajuda, la fragilitat en què es troben es pot esquerdar encara més i, en qüestió de dies, poden quedar-se al carrer perquè no poden pagar la pensió, o ni tan sols desplaçar-se a l'hospital per rebre diàlisi, com és el cas d'un usuari amb el qual vaig parlar divendres passat.

La Generalitat ha decidit que aquest mes d'agost, en comptes de pagar com sempre pel banc, ho faria a través d'un xec bancari. El caos és absolut, perquè molts usuaris canvien sovint de domicili. L'argument que ha donat Enric Clotet, secretari general d'Empresa i Ocupació, és que això es fa precisament a l'agost i sense informar els serveis socials -tampoc es coneixen les intencions futures de la Generalitat- per tal de perseguir el frau i, entenem, enganxar els usuaris per sorpresa. Es tracta, doncs, d'una batuda, i no només contra els usuaris sinó també contra tot el sistema social d'ajuda, que queda sotmès a la sospita. Sorprèn que un tema social d'aquesta magnitud es faci amb els consellers i el president de vacances, sense diàleg amb la gent que hi treballa i coneix la situació real de pobresa. I és d'esperar que a la tornada de les vacances s'expliqui quin ha estat exactament el frau detectat i com és que es desconfia d'un sistema que es va crear durant el govern Pujol.

L'argument segons el qual els més pobres, els més necessitats, són uns aprofitats, i la culpa és dels altres -especialment dels marroquins- no és desconegut. Tampoc que els treballadors socials són uns desafectes. I, d'aquesta manera, es va estenent la sospita. Els mestres. Els metges. Els periodistes. Tots tenim algun veí culpable. Estem envoltats d'aprofitats, i per això s'ensorra el país. Pobres de nosaltres, que crèiem que avançar junts, estendre la mà i promoure el diàleg dignifica no només el que camina amb més dificultat, sinó també, i sobretot, el que té més recursos i capacitats. I que això és la democràcia.