Crònica 25/04/2011

"Si són menors, exercim les nostres competències"

Responsabilitzada Entre les seves prioritats, concretar el pacte per la infància i garantir l'atenció als menors en context de crisi

J.s.
4 min
Anna Solés al seu despatx de la Direcció General d'Atenció a la Infància i l'Adolescència, situat a l'avinguda del Paral·lel de Barcelona.

Una sentència del jutjat número 16 de Barcelona ha rebatut per primera vegada les proves radiològiques que es fan per determinar l'edat dels menors immigrants no acompanyats. Què n'opina?

El que cal fer amb aquesta sentència és complir-la [en aquest cas, el jove ha tornat a ser tutelat per la DGAIA]. La sentència diu que hi ha una prova que s'hauria d'haver fet d'una altra manera, però ratifica el que va fer la Fiscalia de Menors, que és recollir tota la informació del cas i fer el seu decret. Res més.

Per tant, considera que no posa en dubte aquestes proves radiològiques?

No. La sentència parla d'una situació concreta. Aquestes són les proves que hi ha per determinar l'edat. Nosaltres no som metges. Simplement, ens pertoca fer el que creguem més oportú per a la protecció d'un noi o una noia que sigui menor d'edat. Amb el conseller n'hem parlat en alguna ocasió. Si hi ha una sentència o una informació, sigui la que sigui, que diu que aquell jove és menor d'edat i no té ningú més a Catalunya, la competència de tutelar-lo és nostra. Després ja farem el màxim perquè pugui tornar a casa seva o pugui estar protegit de la millor manera. Si s'estableix que el jove és menor d'edat, exercim les nostres competències. I ho fem des del primer dia, només faltaria. Per a la resta de qüestions, hi ha els jutjats.

Hi ha molts casos de joves subsaharians que acaben fora dels centres residencials perquè s'evidencia que són majors d'edat?

A Barcelona, on es concentren la majoria d'aquests casos, durant l'any 2010 van haver-hi 59 joves subsaharians que van arribar sense referents familiars i vam determinar que eren majors d'edat, i 12 subsaharians que van resultar ser menors. Aquests casos són diferents dels de joves immigrants que necessiten ser atesos per situacions de desemparament o d'alt risc en el si de la família. En aquest segon supòsit parlem d'estrangers que viuen a casa nostra amb els seus pares.

La crisi ha elevat el nombre d'infants en situació de risc. És preocupant l'escenari?

El fet que hi hagi crisi no vol dir que hàgim de retirar tots els menors de casa seva. És cert que s'han generat més situacions de risc, però no de desemparament. De situacions de risc sí que se'n veuen més, i han crescut. Treballem en coordinació amb els serveis socials i els equips d'atenció a la infància per protegir aquests joves i les seves famílies. Tal com diu la llei, primer hem d'intentar que es puguin quedar a casa.

Es tracta de prioritzar l'acolliment en família abans que l'acolliment institucionalitzat.

Exactament. L'última alternativa seria l'ingrés en un centre residencial. Ara bé, és molt més fàcil que es pugui protegir un infant menor de 12 o 13 anys en una família que no pas un noi adolescent. Estem treballant per trobar el màxim nombre de famílies possible per evitar que els nens hagin d'ingressar en un centre residencial.

Benestar Social i Família ha posat sobre la taula la necessitat de fer un gran pacte per la infància. Què ha de recollir aquest pacte?

Hauria de recollir tota la voluntat de treballar per la infància. Encara som a les beceroles, però hem començat a parlar amb les entitats. Hem d'avançar tots en la mateixa direcció. La línia mestra és que els infants puguin estar sempre amb les seves famílies. Retirar-los del nucli familiar sempre ha de ser l'últim recurs. Tota la feina preventiva és cabdal. Prevenció vol dir també protecció. Encara no tenim calendari per concretar el pacte, però volem que vegi la llum aquesta legislatura.

Hi ha un dèficit de places en els centres residencials de menors?

No. El que costa més és tenir el centre adequat per a les necessitats dels joves. Quan hem de fer algun ingrés d'adolescents hem de tenir clar que són joves que han viscut situacions especials a casa. Arriben amb unes necessitats que no són les mateixes que les dels infants més petits. Potser no tenim les places que necessitaríem per a tota la tipologia de situacions que hem d'atendre. Per créixer en nombre de places aquest no és el moment òptim. De vegades es parla de la necessitat de disposar de més places als centres de tutela. D'acord. Però esforcem-nos perquè les famílies puguin tenir el suport dels professionals abans que els retirin els fills. Crearem les places que necessitem.

El programa electoral de CiU deia que s'implantaria un model de centres d'acollida i residencials més petits per afavorir l'atenció dels infants en un entorn més familiar. És una utopia en el context actual?

És l'objectiu que hem d'assolir. Els centres residencials han de ser petits, perquè s'assimilen molt més al model de família. Tot i que els joves tenen uns educadors i tutors de referència, i també fan vida fora del centre [per exemple, a l'escola], si estan en un entorn més reduït, tot és més pròxim. Per tant, és molt millor treballar amb centres de 10 o 12 places que en equipaments més grans. El model de cases d'infants ja va en aquesta línia: espais petits i connectats i pròxims al territori del jove. Hem de col·locar els menors com més a prop millor del seu entorn familiar, de la seva població, tot i que no sempre és possible.

stats