La sortida de la crisi Exigeix una bona imatge
El procés de reestructuració de les caixes ha acabat amb l'entrada del FROB en tres entitats, de les quals dues són catalanes -Catalunya Caixa i Unnim-, controlades per l'Estat. Ara els bancs mitjans poden començar un altre procés, que ja ha iniciat el Banco Popular amb el Banco Pastor. El sector financer haurà fet un canvi radical des de l'inici de la crisi, el 2008. Les empreses, però, segueixen sense poder accedir al crèdit i la percepció és que l'estancament econòmic pot ser llarg. La resposta ha d'arribar d'Europa, perquè l'entrebanc que suposa ara mateix Grècia i l'exposició al deute sobirà dels bancs europeus és difícilment superable sense mesures contundents per part de la Unió Europea. Espanya, però, viu una crisi agreujada pel seu percentatge d'atur, del 20%, i una previsió molt magra de creixement. L'agència de qualificació Fitch ha abaixat la nota d'Espanya dos graons i l'ha situat d'AA+ a AA-, encara que també ha dit que la solvència de l'Estat és segura. En tot cas, la situació ha canviat d'una manera insospitada.
Ara els inversors s'apropen a Espanya amb exigències severes i esperen que on decideixin invertir sigui del tot segur. De fet, volen el mateix que han demanat les empreses espanyoles en la seva expansió exterior dels últims anys abans de la crisi. ¿Les eleccions generals poden oferir un nou clima que ajudi a sortir de la incertesa econòmica? El PP així ho creu i dóna a entendre que a partir del 20-N el món econòmic recuperarà la confiança perduda si guanya Mariano Rajoy.
De les crisis se'n surt. Aquesta és la consigna que han repetit, en els últims mesos, des de CiU (Josep Antoni Duran i Lleida i Artur Mas) o des del conjunt de dirigents polítics del PP i del PSOE. En les últimes setmanes, però, el clima s'ha enrarit.
Mariano Guindal, periodista econòmic de llarg recorregut, ha fet aquest esforç, sempre necessari, d'analitzar el passat més recent en el seu llibre El declive de los dioses . Destaca la difícil transició i les pugnes internes entre empresaris, sindicats i governs per aconseguir acords laborals útils per al conjunt del país.
Les dades que recorda Guindal són terribles. El poder de compra dels salaris va disminuir un 18% entre el 1977 i el 1979. La pesseta es va devaluar en cinc anys un 40%, el cost de la vida es va disparar un 15% i el deute de l'Estat va arribar al 40% del PIB. Els Pactes de la Moncloa del 1977 havien evitat la fallida d'Espanya, però la crisi va ser llarga. Guindal recorda que els quatre anys de Súarez, l'any i escaig de Calvo Sotelo i els dos primers anys de Felipe González van estar marcats per la recessió.
La potencialitat ara, tant d'Espanya com de Catalunya, és molt superior a la de les dècades dels 70 i 80, però hi ha hagut algunes decisions que preocupen els empresaris i que evidencien aquests dies en les seves reflexions. Dos moments exemplifiquen la situació: quan la CAM, abans de l'estiu, va trencar l'operació de fusió amb Cajastur, Caja Extremadura i Caja Cantabria (entitats que han acabat creant el banc Liberbank), i quan el govern espanyol, fa una setmana, va decidir ajornar sense dia l'anunciada sortida a borsa de Loteries.
Amb casos com aquests, la imatge exterior no és, precisament, la millor possible.
