Corria el 1996. El convergent Joan Maria Pujals era conseller de Cultura i aspirava a tot. Ell i Jordi Pujol van acordar incorporar de director general de Política Lingüística Lluís Jou, d'Unió. El seu líder, Josep A. Duran i Lleida, s'ho va trobar fet i va entomar. Ara això, el pa de cada dia durant 20 anys, és inimaginable. Artur Mas no fa cap pas, i menys un nomenament, sense consultar-lo al seu soci.
Superada la lluita per la successió de Pujol i aparcades les discrepàncies sobre l'estratègia a Madrid, viuen una lluna de mel. Mas és president, sí. I si les coses no es torcen, n'hi ha per a anys, calculen a CDC i a UDC, però Duran té més poder i influència que mai encara que gestioni poc pressupost. Pràcticament no hi ha cap consell de direcció d'una conselleria en què no tingui algú de confiança, ja sigui un independent proposat per ell o un militant.
A banda de la vicepresidenta i consellera de Governació i el titular d'Agricultura, Unió va triar consellera de Justícia. A Presidència controla Exteriors -que CiU va prometre convertir en conselleria quan l'economia repunti-; a Ensenyament, la direcció general d'Atenció a les Famílies, i a Cultura, el potent Institut Català de les Indústries Culturals. A Interior es va nomenar directora de l'Institut de Seguretat Pública Núria Aymerich. En altres casos, consellers de CDC van reclamar militants d'Unió i Duran va avalar-ne la incorporació. És el cas del secretari d'Universitats, Toni Castellà, o el d'Habitatge, Carles Sala. Unió, un partit molt més petit que CDC, presideix el Parlament i divendres el ple de la Sindicatura de Comptes va triar el democristià Jaume Amat síndic major.
Com explica un alt dirigent aquest és, sense l'estridència i el soroll del tripartit, "un govern de confederació". En aquest cas de dos partits ("si no comptem ESADE com a tercer element", diu sorneguer) i edificat "des de la confiança mútua i comuns denominadors clars". Què ha canviat? Abans Pujol triava tots els noms i administrava els equilibris amb Unió i el seu propi partit. Aquest Govern, en canvi, l'han fet Mas i Duran d'igual a igual i "des de la gènesi". S'ha fet habitual que la premsa es trobi, ja sigui a Palau o a les conselleries, amb allò que diu "això és un tema que porten personalment Mas i Duran".
Nomenaments al marge, el líder d'Unió es va reservar el protagonisme a Exteriors i en la relació amb Madrid. Aquesta setmana el Congrés ha donat el vistiplau al fet que compatibilitzi ser portaveu de CiU i presidir la part catalana de les quatre comissions bilaterals amb l'Estat, càrrec que justifica la seva presència en sessions del Govern.
Protegir el paper d'Ortega
Duran es dol que l'oposició usi la seva posició de força per debilitar Mas i furgar en la vicepresidència "ornamental" de Joana Ortega. Divendres s'afanyava, en la seva carta web setmanal, a assenyalar que ell i Mas són ara "un tàndem indestructible" i que de president "només n'hi ha un". I, malgrat ser l'interlocutor amb Madrid, callava sobre la reunió que dijous va tenir Ortega amb el seu homòleg espanyol, Manuel Chaves, que es va negar en rodó a revisar traspassos. De les competències d'Ortega ell, en públic, no en parla.
Més enllà d'això hi ha una influència evident en el camp ideològic a l'hora de marcar la pauta o ser "el fre", segons els sobiranistes de CDC. Mentre Mas resol el dilema del 10-A (votarà a la consulta però mesura com fer-ho), Duran es va avançar deixant clar que, a ell, no l'hi veuran. És una constant. Un dirigent de CDC raona el perquè: "No tenim ideologia clara, Duran ho aprofita i omple el buit; ell sempre ho té clar, sempre té resposta i a l'entorn de Mas algunes coses que diu es veuen bé, encara que personalment no s'hi entenguin", es lamenta fent notar els equilibris entre democristians, liberals i socialdemòcrates a CDC.
Totes les fonts coincideixen que Mas necessita, en una primera fase marcada per l'economia, "pau en el front intern" i transmetre confiança, i això equival a acontentar Duran i confiar-l'hi tot Madrid. Ell serà qui, després de les espanyoles, haurà d'obrir camí per fer realitat la gran promesa de Mas: el Pacte Fiscal. La pau ha arribat, però a canvi de compartir el poder de veritat.
