Ovidi deia que l'esperança fa que el nàufrag agiti els braços encara que no vegi terra ferma. Això és el que han provat de fer els socialistes madrilenys, que es veien a venir d'una hora lluny la gran patacada. La campanya del PSM etzibava els últims dies la teoria de la desesperació. Primer: advertir de l'adveniment del "llop blau" (un PP golejador). Segon: Rajoy mai hauria defensat les polítiques socials com Zapatero, per tant, no és el mateix votar a les dretes que a les esquerres. Tercer: molts de vostès ens castigaran a les urnes però, pel que més vulguin, no ho facin! Tot i això, agitar tant els braços se'ls ha girat en contra.
"No són els d'abans"
Exemple del fracàs: S.Bardem fa una setmana que va fer cinquanta anys. Comparteix cognom amb la saga familiar d'actors més reivindicatius dels últims temps. Ell, però, és el propietari d'un taller de reparació de motos prop de la parada de metro Marqués de Vadillo, al districte madrileny de Carabanchel. Ha estat un votant tradicional socialista encara que d'un temps ençà s'ho està replantejant: "No són els d'abans. A més, els ha sortit un gra al cul: el poble! Però em nego al fet que torni a guanyar (Esperanza) Aguirre". S.B. júnior és el fill d'aquest mecànic. Té 27 anys. És llicenciat en geografia, però porta la comptabilitat del negoci de casa perquè no troba feina. " De lo mío ", afegeix. Aquest jove va ser un dels que va dur Zapatero a dalt de tot amb el "No a la guerra". Era un convençut socialdemòcrata. Ara es declara quasi abstencionista: "Quants idiomes parla ZP? A mi em demanaven dos idiomes estrangers per fer de teleoperador a 800 euros al mes". Pare i fill han seguit votant-los però molts els han deixat a a l'estacada i ja no te res a veure amb la teoria, sinó amb desesperació pràctica.
