En una de les primeres pàgines del programa electoral del PP hi apareix aquesta frase: "De la crisi al creixement, camí de la llibertat". No especifica quina, però de ben segur que no està alineada amb la "transició nacional cap al dret a decidir" que el president de la Generalitat, Artur Mas, va anunciar en el seu discurs d'investidura. De moment, però, aquestes divergències en l'horitzó nacional no han impedit que CiU i PP hagin encarrilat la negociació dels pressupostos pel que queda de 2011. Però és evident, si tenim en compte els programes electorals dels dos partits, que si la federació vol tirar endavant el seu projecte de país, haurà de renunciar als populars com a soci preferent.
Imbuïda per l'esperit de la manifestació del 10-J i per la sentència prèvia del Tribunal Constitucional, a més d'estar atent al procés de consultes populars engegat a Arenys de Munt, CiU va presentar el seu programa electoral més ambiciós en termes nacionals de la seva història. La cirereta era el concert econòmic, més tard rebatejat com a pacte fiscal i inspirat en el finançament basc i navarrès. Un nou model que s'haurà de negociar amb el pròxim govern espanyol, que molt probablement encapçalarà Mariano Rajoy, el candidat del PP.
No és possible saber com rebrà Rajoy la proposta catalana, perquè dependrà, en bona part, de quin sigui el seu nombre de diputats i la dependència que tingui dels representants nacionalistes al Congrés. Però sí que es pot inferir que de la rebuda del pacte fiscal a Madrid se'n derivarà l'actitud de CiU en tot el que faci referència a l'agenda nacional. Que s'assoleix el nou model de finançament? Un èxit que permetria deixar en segon pla altres reivindicacions més secundàries. Que és rebutjat? Serà l'hora de tocar el crostó de l'executiu popular amb temes de país i sense perdre la vista de les eleccions catalanes del 2014. Cal tenir present que és el PP qui va portar l'Estatut i la llei de consultes populars -que CiU considerava poc ambiciosa- al Constitucional, de manera que les reivindicacions nacionals que depenguin de l'aprovació de Madrid tindrien tots els números de passar-les magres al Congrés.
Aferrats al castellà
I és que, en assumptes de país, tanta negativa tindrà el PP estatal com el català. "No donarem suport a un govern que treballi per a la independència de Catalunya", no va deixar de repetir Alicia Sánchez-Camacho quan Mas va anar a votar a la consulta sobre la independència de Barcelona. Paraules previsibles, les de la presidenta del PP català, si tenim en compte afirmacions com aquesta, recollida al programa popular: "Volem que la llengua a les nostres escoles sigui una oportunitat per obrir-se al món, no una excusa per fer del nacionalisme una assignatura d'estudi obligat". Una demanda que xoca frontalment amb la defensa del model d'immersió lingüística que es desprèn del programa de CiU. Les demandes del PP no acaben aquí, ja que també insten a tenir un sistema que permeti als pares "escollir en quin idioma reben el primer ensenyament els seus fills i que es respecti el dret de tots els nens a rebre la primera educació en la llengua materna". Un torpede a la línia de flotació del model escolar català dels últims trenta anys.
Però no només la llengua és protagonista a l'apartat d'ensenyament del programa del PP. També ho és a l'àrea de comerç: "Propugnarem la derogació del codi de consum de Catalunya per ser contrari a la llibertat d'utilitzar el català i el castellà en els productes i en els rètols dels establiments comercials", defensen els populars. Una qüestió que, des de CiU, es considera intocable. En cultura, el PP també fa de la llengua un cavall de batalla, ja que resumeix l'esperit de la cultura catalana com a "independent, dinàmic, bilingüe i obert al món". També advoquen per "defensar la cultura compartida amb la resta d'Espanya" i per la "garantia de la llibertat d'expressió i de creació sense discriminació per motius lingüístics i polítics".
Amb aquestes consideracions prèvies, no podia faltar que, en aquest apartat, s'esmentés l'aferrissada defensa que fa el PP dels toros. La prohibició dels espectacles taurins per part del Parlament català va ser ràpidament recorreguda pels populars al Constitucional, i serà un assumpte que es posarà damunt la taula en la negociació dels pressupostos del 2012, com va avançar fa una setmana el portaveu parlamentari del PP, Enric Millo. I si els toros seran una reivindicació reiterada del curs polític vinent, potser també ho esdevindrà el desenvolupament de la llei del cinema. Aquesta llei, en aquesta legislatura, hauria de teixir el seu articulat, tal com es va comprometre CiU. El PP no en vol ni sentir parlar: "Eliminarem les quotes", defensen els populars.
El padró, la policia i la immigració
Els programes de CiU i PP tenen altres punts de xoc, més enllà de l'aspecte nacional. La gestió de la immigració n'és un exemple i, a més, ja ha costat algun disgust als nacionalistes. Va ser el cas de Badalona, on CiU va facilitar l'alcaldia a Xavier García Albiol, candidat del PP i conegut per les seves idees xenòfobes. Si s'analitza el programa dels populars a les municipals, però, les tesis d'Albiol no semblen tan desconnectades de les directrius de la cúpula catalana del PP. Ho demostra, sense anar més lluny, la voluntat de "cedir les dades del padró a la direcció general de Policia" o bé que es vulgui que a Catalunya només hi vinguin "els immigrants que siguin més fàcils d'adaptar". Postulats que s'allunyen del discurs pujolista que és català "qui viu i treballa a Catalunya".
Així doncs, la incompatibilitat dels programes dels dos partits fa pensar que, si l'estratègia de geometria variable que té en marxa CiU al Parlament no acaba de reeixir i s'ha de tornar a entendre de manera més o menys estable amb el PP, la federació haurà de fer renúncies importants en la seva agenda de país. La transició nacional de Mas pot topar, ben aviat, amb el seu primer soci de legislatura.
