BARCELONAQuan CiU va tancar el pacte d'investidura amb el PSC, cap dels dos va ser conscient que calia cordar-se bé el cinturó. Començava una relació trepidant que, en comptes de seguir una línia d'estabilitat, ha dibuixat en set mesos de legislatura una trajectòria similar a la dels loopings d'una muntanya russa. Amb la falta de sis diputats per a la majoria absoluta, els socialistes són, des de l'inici, la primera preferència d'un Artur Mas que busca fugir, com sigui, de les fotos amb el PP. Però la inestabilitat al carrer Nicaragua, que es debat constantment entre fer una oposició dura o estendre la mà al Govern per no perdre la centralitat i cedir protagonisme al PP, marca el compàs d'uns tractes que es mouen en la bipolaritat: o ballen plegats o estan als antípodes.
La bona sintonia va marcar l'inici de la legislatura. Un PSC ferit de mort després del 28-N volia demostrar a l'electorat que començava la seva travessa pel desert encaixant la derrota i que, en un moment tan complicat per al país, feia un gest de responsabilitat i permetia la investidura d'Artur Mas amb la seva abstenció a la votació. A canvi, es signava un acord que permetia els socialistes marcar l'agenda del Govern amb la convocatòria, per exemple, d'una cimera anticrisi i el compromís que qualsevol reforma de la CCMA passaria per una entesa entre ambdós partits.
La primera pedregada va caure després dels torrons de Nadal. La metxa la va encendre Mas, quan va alertar el 4 de gener que la Generalitat tancaria el 2010 amb un dèficit molt superior al 2,4% fixat pel Consell de Política Fiscal i Financera. El 3,85% de la "disbauxa" del tripartit va dinamitar la cordial relació de la investidura. El president començava ja a ensenyar les tisores i les va justificar amb la mala gestió de l'executiu anterior. El dit acusador de Mas va ser tan insistent, que el sector del PSC més afí al PSOE exigia una oposició dura que obligués CiU a refugiar-se en els braços del PP. Després d'aquesta discussió de la cúpula socialista reunida al Món Sant Benet, els socialistes van sortir a la càrrega acusant CiU de voler desmantellar l'estat del benestar.
El context preelectoral atiava el foc. Quan faltaven pocs mesos per a les municipals i després d'afrontar unes primàries entre Jordi Hereu i Montserrat Tura que van posar al descobert les escletxes internes que havien quedat camuflades mentre eren al Govern, els socialistes no van donar treva. Van carregar munició quan el consell executiu va aprovar, el 5 d'abril, la pràctica supressió de l'impost de successions. Era l'arma electoral perfecta: Mas retallava serveis bàsics a set milions de ciutadans mentre perdonava impostos, amb la complicitat del PP, a poc més de 500 grans herències.
Però CiU, que coneix perfectament els punts febles del PSC, tenia un millor esquer. Conscient que els socialistes catalans topen sovint amb la seva dependència del PSOE, el Govern va instar tots els partits a crear un front comú per exigir a Madrid el pagament del fons de competitivitat. El PSC va defensar des de Catalunya aquests 1.450 milions que el PSOE es nega a pagar, però dotze dies abans del 22-M va acabar desmarcant-se de la pinya catalana votant al Congrés en contra de la moció reivindicativa de CiU per no trair José Luis Rodríguez Zapatero. El PSC havia caigut al parany i de poc van servir les imploracions d'un Jordi Hereu -i altres alcaldes del PSC- que ja tocava amb els dits la derrota de les municipals.
L'encaix d'una segona derrota
Els pitjors presagis del PSC es feien realitat el 22-M. Més enllà de Barcelona, els socialistes van encaixar una segona derrota que suposava la pèrdua del darrer bastió de poder català que tenia a les seves mans: el territorial. La crispació interna anava in crescendo just en el moment que CiU era més forta que mai.
Malgrat tot, Mas havia d'aprovar uns pressupostos de retallades i havia de trobar un aliat. Anar en solitari de la mà del PP era l'última opció de l'agenda del Govern. Ajornar la supressió de l'impost de successions era la condició sine qua non que els socialistes van posar sobre la taula per parlar d'una abstenció, però CiU no estava disposada a fer-se enrere amb una proposta que ja havia aigualit -el punt 485 del seu programa parlava d'eliminar també el de donacions-. Els comptes van tirar endavant en tàndem amb els populars. Amb un intercanvi de cromos a nivell municipal -Badalona- i un acord per governar la diputació de Barcelona n'hi va haver prou.
Pànic per perdre la centralitat
El pànic va començar a estendre's al PSC quan tot apuntava que CiU acabaria pactant també la llei òmnibus amb el PP. Dividit de nou pel model d'oposició a exercir, el president del grup parlamentari del PSC, Joaquim Nadal, va liderar un corrent per refer ponts i impedir que els socialistes quedessin fora de les grans decisions de país. Mas sortia victoriós de la situació, perquè just la setmana que s'havia de fer la foto aprovant els comptes amb el PP, es va aprovar òmnibus amb un acord que aplegava també PSC i ERC. Triomfava la "geometria variable" de CiU.
La bona sintonia ha durat una cançó. Mas va anunciar dimarts un aprimament de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals obviant el pacte d'investidura signat amb el PSC. I cordin-se els cinturons, que ara vénen les generals.
