CATEDRÀTIC CIÈNCIA POLÍTICA (UB)La importància de l'acord entre Hamàs i l'Autoritat Nacional Palestina (ANP) és, en realitat, un acord entre Hamàs i Fatah, i per via de conseqüència, de l'Organització per a l'Alliberament de Palestina (OAP), nom històric de la resistència fins a finals dels anys vuitanta. Cal fer aquesta precisió per entendre la importància d'aquest acord, en el benentès que funcioni i, a més, sigui un acord estable, irreversible. Per què? Doncs no perquè sigui una poció màgica, o una fórmula ideal que garanteixi un Estat palestí viable "claus en mà". Però sense aquest acord segur que no hi ha cap progrés en la direcció que el poble demana als carrers de Palestina.
Es curiós, Hamàs va aparèixer arran de la primera Intifada, el 1988, i sé de fonts fiables que el govern israelià de l'època (el molt conservador Likud, de la mà de Shamir) li va facilitar molt les coses al desconegut i incipient grupuscle. Algun geni de la potència ocupant va pensar que així es dividiria i s'afebliria l'OAP i sobretot Arafat personalment. De manera que durant uns anys tot van ser facilitats de sota mà.
Ara bé, amb els Acords de Pau d'Oslo, entre el 1992 i el 2000, qui va reconèixer Israel i va acceptar la "pau per territoris", van ser Arafat i l'OAP, així que, encara que poc, l'autogovern aconseguit va ser un actiu per a ells i Hamàs no ho va acceptar mai.
El pecat de les eleccions
Les eleccions del 2005 i del 2006, que la comunitat internacional va exigir als palestins van ser un èxit de procediment i participació, les del 2005 les va guanyar l'OAP en la figura de l'actual president Abbas, les parlamentàries del 2006 les va guanyar Hamàs, de totes totes. Els palestins van complir, i llavors vam cometre (la UE, el Quartet, Bush i tutti quanti ) el pecat de dir: "Ah no, es que volíem que guanyessin els altres, no reconeixerem mai Hamàs".
El 2007 es produeix el xoc frontal, la miniguerra civil entre faccions palestines, de manera que si volien un estat, van tenir dos mitjos "no estats", Hamàs a Gaza i l'ANP a Cisjordània, amb Israel fregant-se les mans de satisfacció.
La variant palestina de les actuals revoltes al mon àrab té d'especial això: el carrer vol només un govern d'unitat, no dues meitats de no res, i un Estat palestí independent, amb les fronteres que siguin (ja saben que no seran mai mes les del 1967), però que sigui viable, i que els deixin tranquils. A veure si ho entenem d'una vegada.
