La vergonya va arribar fins aquí
Dimecres passat es va produir el que, segons el New York Times , va ser "un moment profundament baix i degradant de la vida política nord-americana": la Casa Blanca va penjar la partida de naixement del president a la seva pàgina web, en un intent d'acabar per sempre amb la campanya de la ultradreta, segons la qual Barack Obama no hauria nascut en territori nord-americà i, en conseqüència, ocupava il·legítimament la presidència dels Estats Units.
Minuts després, Obama va entrar un moment a la sala de premsa i va clavar una allisada als periodistes i els seus amos: "Era aquí darrere escoltant el que deia en Chuck (Chuck Todd, CNN), i deia: "És increïble, perquè no ens parlarà de seguretat nacional". I, dirigint-se al periodista, li va etzibar: "Si hagués parlat d'això, les cadenes no hauríeu interromput la vostra programació, i tu ho saps". I va recordar que mentre el país es dessagna amb 14 milions d'aturats i 14 bilions de deute, la història dominant als canals informatius les darreres setmanes ha estat el certificat de naixement, "i això va ser així en la majoria de les cadenes aquí presents".
Obama té raó, mal que em pesi. I em pesa perquè de tots els col·lectius humans, el col·lectiu dels polítics no sembla el més legitimitat per valorar si algú s'està ocupant del que realment afecta la vida de les persones. Home, és veritat que Obama no arriba al nivell de barra de Cospedal criticant (des del PP!) l'equilibri d'un mitjà públic, però el president dels Estats Units ha desenvolupat una aversió als networks que, naturalment, no tenia quan només era candidat.
L'atac d'Obama està fonamentat en la cada vegada més insuportable banalitat del periodisme televisiu nord-americà (en especial a les cadenes de 24 hores), l'esbiaixament quasi sectari de les capçaleres, sense el qual ja no saben captar teleespectadors després que el cable hagi fet impossibles, per fragmentació, les versions més o menys compartides de les notícies, la reducció de l'actualitat a una escaleta d'impactes (que han substituït les notícies), el periodisme d'"aquest ha dit, aquell ha contestat" i que provoca "infodeformació" (Joaquim Maria Puyal) i l'extinció del sentit crític: "Les societats no poden governar-se a base d'episodis, incidents i interrupcions" (Walter Lippmann). El resultat d'aquesta praxi informativa és el que apareix en una enquesta d'USA Today/Gallup d'aquesta setmana: només un 38% dels nord-americans no tenen dubtes que Obama va néixer als Estats Units.
Per descomptat que hi ha vigoroses excepcions i que, en general, qualsevol espai informatiu als Estats Units està dirigit, realitzat i presentat amb una claredat, ritme i seguretat que ja ens agradaria, però no és menys cert que capçaleres honorables han donat llarga quota de pantalla a friquis que afirmen sense rubor que Obama va néixer a Kènia i que és musulmà.
Que Obama hagi publicat el seu certificat quan ja fa dos anys i tres mesos que és president es deu a un càlcul polític gens innocent. El friqui que ara havia tornat a treure el tema era Donald Trump, multimilionari populista que festeja amb la candidatura republicana a la presidència a les eleccions de l'any que ve. A Obama ja li va bé tenir un rival excèntric, i de pas, posa en evidència el buit republicà en matèria de contrincants a la presidència. Per això va convertir Trump en interlocutor.
Per això, i pel factor humà. La mare d'Obama tenia només 18 anys quan va néixer el futur president, i potser era una menor quan va concebre el seu fill. Tot això ja se sabia, del dret i del revés, però ara ha tornat a quedar sota els focus. I com deia la periodista Kathleen Parker, "cap persona decent vol que la seva mare quedi sotmesa a l'escrutini de persones que no li volen el bé".
