La pau no és només absència de violència. La pau veritable és aquella en què han desaparegut les causes del conflicte. Ho explicava molt bé l'exportaveu d'Elkarri Jonan Fernandez, un dels noms que ha fet molt per la pau i que avui ja no surt als focus mediàtics. Perquè aquesta pau s'ha forjat no només a base d'actuacions policials, sinó sobretot amb gent com Jonan Fernandez, que va saber entendre que no es tractava d'un conflicte d'ordre públic sinó d'un conflicte polític. I que per solucionar-lo calia tractar-lo com a tal.
Si la pau no és només absència de violència, el camí és llarg. Ara un cop ETA ha abandonat l'activitat armada, s'han posat en primer pla les víctimes, que han de tenir tot el seu reconeixement. Però no hi ha acord sobre el nombre de víctimes. Hi ha les 829 d'ETA, però els abertzales sostenen que l'Estat n'ha causat 470, com les del GAL, per les quals ahir va demanar disculpes l'exalcalde de Donosti i socialista heterodox Odón Elorza. Al marge de xifres, cal recordar que l'IRA va trigar quatre anys a reconèixer-les. A més, les víctimes són part del conflicte, però no poden participar en la solució, com molt bé recordava Roser Lluch en aquest diari.
La desaparició de les armes no resol el conflicte però en facilita la solució. És la condició necessària, però no suficient. A partir d'aquí hi haurà dues agendes, que no necessàriament avancen juntes, per treballar. L'error de barrejar pau amb concessions polítiques, comès a Lizarra, ja és un esquema superat. Per això en el comunicat d'aquesta setmana ETA ja no demanava res.
La primera agenda és la desconstrucció de tot el sistema judicial i penitenciari previst per combatre ETA, que va des de mesures simples, com la fi de la política de dispersió i el trasllat dels presos a presons basques fins a les excarceracions dels reclusos amb delictes de sang. En aquest capítol, queda pendent l'excarceració d'Arnaldo Otegi. El manteniment del seu empresonament ha deixat de tenir sentit i cada minut que passa entre reixes, més mítica guanya el personatge, que viu en un procés demandelitzacióque li pot donar molts bons rèdits electorals en el futur.
La segona agenda, la política, l'han de fer els partits polítics a les institucions. D'entrada s'ha de permetre que totes les idees puguin ser representades, i per tant la llei de partits ha caducat. En clau basca, totes les previsions assenyalen un augment electoral de l'esquerra abertzale, que posa en perill l'hegemonia del PNB en el món nacionalista. Sense ETA la majoria sobiranista és factible al Parlament basc, però el PNB actual no és el mateix que el de l'acord de Lizarra, el de Xabier Arzalluz. És un PNB biscaí, pragmàtic, liderat per Iñigo Urkullu, poc amant de les aventures, que si torna a guanyar les eleccions basques del 2013 podria pactar amb el PSE o el PP.
I en clau espanyola, tant la reacció del PSOE com la del PP de Mariano Rajoy han estat prou prudents per deixar totes les portes obertes. El líder del PP és moderat perquè sap que haurà de gestionar el camí cap a la pau, però el principal problema de Rajoy no serà la pacificació basca sinó el sector dur del seu partit, que esperonat per la Brunete mediàtica, encara no ha abandonat la violència verbal.
