Música
Cultura 29/12/2019

El 2019 en 10 moments musicals

Artistes, concerts, estrenes, bandes sonores i polèmiques que han marcat l'any

Xavier Cervantes
7 min
Janelle Monáe al Primavera Sound 2019.

BarcelonaRosalía, sí, ella ha sigut la gran protagonista musical de l’any, però no està sola en el resum d’un 2019 en què les dones han sigut especialment rellevants, tant en el pop mainstream i l’àmbit clàssic com en l’underground. Billie Eilish, Hildur Guðnadóttir, Bad Gyal, Raquel García-Tomás i Maria del Mar Bonet, entre d'altres, també hi han dit la seva en l’any que fuig.

Billie Eilish, l’estrella postmil·lennial

2019 ha sigut un any de colors brillants, músiques ballables i sensualitats desinhibides. Paradoxalment, en aquest context d’alegria de viure ha emergit Billie Eilish (Los Angeles, 2001), una artista postmil·lennial que triomfa representant les angoixes i les tenebres postadolescents. Fa un parell d’anys la neozelandesa Lorde va aconseguir connectar amb anhels i pors generacionals gràcies al disc Melodrama, mostrant la possibilitat d’un camí que Billie Eilish ha eixamplat.

L’artista californiana, la primera estrella del pop nascuda al segle XXI, va començar l’any assenyalada com a gran esperança, un estatus que va confirmar al maig amb la publicació del disc When we all fall asleep, where do we go? Abans, al març, ja havia congregat més de 4.000 persones al Sant Jordi Club, i al setembre va omplir el Palau Sant Jordi. La gira mundial del 2020, produïda per Live Nation, ja només es planteja grans recintes.

El doblet de Rosalía al Palau Sant Jordi

Any de doblets al Palau Sant Jordi. Primer va ser La Polla Records, amb dos concerts per a nostàlgics d’un punk que encara és capaç de retratar les derrotes acumulades des de la Transició. També van omplir dos cops el Sant Jordi els germans Muñoz, Estopa: vint anys de rumba-rock i sumant. I entre uns i altres, Rosalía, que encara no fa tres anys tot just debutava discogràficament amb Los Ángeles, i que al novembre del 2018 estrenava El mal querer.

Les dues nits a Montjuïc representen perfectament el momentum Rosalía. Van ser la culminació d’un any increïble, i ella mateixa en semblava conscient quan va adreçar-se al públic: “Ha sigut el millor any de la meva vida i és gràcies a vosaltres. Us estimo molt”. Enrere quedaven les fites aconseguides per Con altura, la gira per festivals a Amèrica i Europa, les col·laboracions amb James Blake i Ozuna, els tres Grammy Llatins i les dues nominacions als Grammy, la rumba Milionària que canta arreu del món i el "Fuck Vox" que va tuitejar després (no abans) de les eleccions del 10 de novembre. Tot això en un sol any.

Maria del Mar Bonet en el món de Manel

“Tres portes tinc a ca meva / obertes a tots els vents / La que està oberta per tu / L’altra per la bona gent”, canta Maria del Mar Bonet via sample al principi de la cançó Per la bona gent de Manel. D’aquesta manera el quartet barceloní feia un altre pas endavant en la seva evolució artística, aquesta vegada portant del passat el llegat d’Alenar, una d’aquelles heroïcitats que va fer Maria del Mar Bonet als anys 70. Un dels encerts de la maniobra de Manel va de ser fer-ne una apropiació creativa (i alhora generosa), convertint els versos d’Alenar en la tornada de Per la bona gent. És a dir, concedint a una altra artista el moment de glòria de la cançó pròpia.

Beethoven segons Jordi Savall

Sense deixar de banda els repertoris de músiques antigues que ha contribuït a popularitzar, Jordi Savall fa un temps que està assumint nous reptes. És una manera de completar una trajectòria exemplar, deixant la seva empremta, el seu so original, en la interpretació de repertoris com la integral simfònica de Beethoven. L’aventura, en què el còmplice necessari de Savall és L’Auditori de Barcelona, va començar al juny, va seguir a l’octubre i encara té dos capítols més el 2020, precisament l’any que el món commemora els 250è aniversari del naixement de Beethoven. Atenció també a la integral que dirigirà John Eliot Gardiner al Palau de la Música al febrer.

Bad Gyal: l’underground que vol regnar

Les anomenades músiques urbanes, una estètica global cada vegada més hegemònica, s’han constituït com a llenguatge comú d’un underground que ha esbotzat les portes del mainstream. A Espanya molts artistes s’han fet forts en una escena alternativa beneïda per grans festivals com el Sónar i el Primavera Sound: Cecilio G i Yung Beef en són dos exemples.

També hi ha artistes com Bad Gyal, que han assumit l’aventura d’anar més enllà del caliu underground, tot i saber que al mainstream sovint hi fa fred. De moment se’n surt. Primer va aconseguir un doble contracte internacional, després va treballar un espectacle amb cara i ulls per poder planificar una gira (va omplir dos Razzmatazz), i quan l’any acabava va publicar Zorra, una cançó en què cada vers és una consigna per al pròxim 8-M. “Tú eres un mierda, no vales na’, y todas lo saben [...]. Cómo tienes tanta cara de pedirme que vuelva. Que ya no estoy pa’ tu mierda”, canta la reina del Maresme.

Hildur Guðnadóttir: la banda sonora del terror

A la sèrie Chernobyl, la pantalla mostrava el terror invisible. La radiació que s’escampava per la central nuclear. I per acabar-ho d’adobar la compositora Hildur Guðnadóttir va fer la seva màgia. La violoncel·lista islandesa estava posant banda sonora al terror. 2019 també ha sigut l’any de Guðnadóttir, una artista formada musicalment amb un peu en el món clàssic i un altre en la música industrial i l’electrònica menys socialdemòcrata. La naturalesa de la seva creativitat la faculta per accedir a diferents espais, inclòs el Sónar islandès.

El seu currículum inclou composicions com Erupting light (que Guillaume Terrail interpretarà al Liceu el 6 d’abril), i col·laboracions amb llegendes industrials com Throbbing Gristle, la banda de metall extrem Sunn O))) i el grup experimental Múm, entre d’altres. Com a compositora de bandes sonores, acredita músiques de la sèrie islandesa Trapped i, esclar, la impressionant feina al film Joker.

Les ocurrències musicals i escèniques van provocar riures contagiosos.

Òperes de Casablancas, García-Tomás i Magrané

No és gens habitual. Per tant, cal celebrar especialment que en un mateix any hagi coincidit l’estrena de tres òperes d’autoria catalana. Benet Casablancas per fi va poder veure com al Liceu es representava L’enigma di Lea, una òpera amb llibret de Rafael Argullol i direcció escènica de Carme Portaceli. En el repartiment de les quatre funcions, Allison Cook, Xavier Sabata, David Alegret i Sara Blanch, entre d’altres. Raquel García-Tomás va estrenar al Lliure (després de passar pel Teatro Español de Madrid), Je suis narcissiste, una òpera bufa amb direcció escènica de Marta Pazos i quatre cantants esplèndids: María Hinojosa, Elena Copons, Toni Marsol i Joan Ribalta. Finalment, Joan Magrané va presentar a Peralada Diàlegs de Tirant e Carmesina, amb llibret de Marc Rosich i espai escènic de Jaume Plensa. L’òpera de Magrané arribarà al Liceu al febrer, amb tres veus de garantia: Josep-Ramon Olivé, Isabella Gaudí i Anna Alàs Jové.

La paritat va arribant als festivals

El Primavera Sound 2019 va demostrar que la paritat és possible en un macrofestival. Encara més: que és possible que les dones siguin rellevants a la zona noble del cartell. Janelle Monáe, Miley Cyrus, Carly Rae Jepsen, Rosalía, Solange i Erykah Badu van manar en els escenaris principals i a hores preferencials. En els altres escenaris la presència femenina també va fregar la paritat. Noms com Kate Tempest, Lizzo, Liz Phair, Robyn, Neneh Cherry, Christine and the Queens, Charli XCX i Courtney Barnett, entre moltes altres, van formar part d’una programació la naturalesa de la qual hauria de ser més habitual en altres festivals. Això sí, cal vèncer encara algunes resistències.

Plácido Domingo i el MeToo

“He sigut galant, però sempre en els límits de la cavallerositat”, així va respondre Plácido Domingo a les acusacions d’assetjament i abús de poder manifestades per una vintena de dones. La reacció a les informacions publicades per l’agència The Associated Press el 13 d’agost van ser molt diferents als Estats Units i a Europa. L’Òpera de Los Angeles va obrir una investigació i Domingo en va dimitir com a director. També va acabar la seva relació amb el MET de Nova York, i altres teatres van cancel·lar les seves actuacions, cosa que no ha passat als escenaris europeus. A Milà, per exemple, el públic el va ovacionar durant vint minuts, i va rebre un afecte similar a València.

El hip-hop de Natos y Waor, Morad i Tribade

La renovació del hip-hop a l’Estat l’han protagonitzat artistes com els madrilenys Natos y Waor i els granadins Ayax y Prok, protagonistes d’una nit al Festival Cruïlla en què també va actuar Lildami. Van aconseguir aplegar més de 15.000 persones, la majoria molt joves. La connexió generacional i social és fonamental i ha catapultat uns artistes que rimen a peu de carrer i amb consciència de classe. Precarietats diverses, atur i violència immobiliària constitueixen el paisatge de les seves cançons.

El 2019 també ha portat l’eclosió de Morad, el raper de l’Hospitalet de Llobregat que rima sobre el dia a dia a la Florida i que proclama el poder socialitzador del hip-hop. A més, les raperes de Tribade, el grup de Barcelona, han impactat amb ritmes i lletres de combat feminista i anticapitalista. Com elles, les valencianes JazzWoman i Tesa estan perfilant una nova realitat per al hip-hop recollint el llegat poètic de Gata Cattana.

stats