Mor la 'prima ballerina assoluta' Alicia Alonso

La 'divinitat cubana de la dansa' s'apaga a La Habana a dos mesos de fer 99 anys

"Penso viure dos-cents anys més, jo no moriré mai!", afirmava orgullosa Alicia Alonso en una presentació del Ballet de Cuba al Teatre Tívoli de Barcelona el 2011. I tenia raó. Potser s'ha apagat a l'Havana, als 98 anys, però la seva figura, una de les més rellevants de la dansa de tots els temps, l'última gran diva del ballet, és ja immortal. 

Va néixer a Cuba el 21 de desembre del 1920, filla de pares espanyols. De ben petita ja va mostrar el seu interès per la dansa i als 9 anys començava classes a la Sociedad Pro-Arte Musical. Sovint explicava com anava amb les puntes per casa seva, atès que el que sentia per la dansa era una veritable dèria, i a aquest art va dedicar la seva vida sencera. Amb una tècnica extraordinària forjada per una voluntat de ferro, ràpidament va destacar i va actuar amb el nom d'Alicia Martínez. La seva primera mestra va ser la italiana Zanfretta.

Al 15 anys, la ballarina es casava amb Fernando Alonso, als Estats Units, i canviava el seu nom pel del seu marit. Va ser a Nova York on Alicia va començar la seva carrera amb el recent creat American Ballet Theatre, amb el qual va ballar en els musicals Great Lady, el 1938, i Stars in your eyes, el 1939. De seguida es va posar el públic nord-americà a la butxaca, complagut per les seves poderoses qualitats dramàtiques i una tècnica magnífica. El 1943 va protagonitzar una sonada substitució a la gran Alicia Markova a Giselle i va ser en aquest paper de camperola traïda i embogida, convertida en un esperit esllanguit, que Alonso va atènyer la fama mundial. Va treballar amb Balanchine, que va crear per a ella Tema i variacions (1947), Fokine, Massine, Robbins... Era l'època d'or de la dansa als Estats Units. 

Una de les seves parelles més emblemàtiques va ser Ígor Yushkévich, de qui deia que era "un dels més grans de la història del ballet", i al seu costat va ballar en els Ballets Russos a Montecarlo el 1955. Amb aquesta companyia actuaria com a ballarina convidada en més d'una ocasió entre els anys 1955 i 1959. Va destacar sobretot en el rol apassionat de  Carmen, coreografiat per Alberto Alonso (1967).

 

Alonso no només era una ballarina extraordinària, sinó que també era una cubana molt compromesa amb el seu país. Després de la Revolució Cubana va assumir el deure de fer del ballet un art popular i treure'l de la seva bombolla elitista. Amb el seu marit, Fernando Alonso, va fundar i dirigir el Ballet Nacional de Cuba el 1948, i també van fer un esforç per crear una Escuela de Ballet pròpia el 1950 que encara avui és un dels centres mundials de referència de la dansa clàssica.

La diva de la dansa, gran rival en vida de Maya Plisétskaya, que va morir el 2015, va desenvolupar la seva carrera de ballarina amb greus deficiències visuals, i no és exagerat dir que, durant molts anys, va ballar pràcticament cega. Fins i tot encara feia grans ballets com Giselle i El llac dels cignes. També va ser a Barcelona, a la clínica Barraquer, on la van operar dels ulls el 1972. Aquest gest de ballar pràcticament sense veure demostra la fortalesa del seu caràcter, que la va fer estar al capdavant del Ballet Nacional de Cuba fins a l'últim respir. La companyia va venir al juliol a Barcelona i ella ja no va viatjar perquè ja estava molt dèbil. La seva deixeble, la ballarina Viengsay Valdés, està ara al capdavant de la companyia. 

L'estil d'Alonso va marcar una manera de fer dansa i actualment es parla de l'escola cubana, una escola marcada per un treball molt conscient de la interpretació, sense oblidar el rigor de la tècnica clàssica. “L'escola cubana segueix un estil del qual vaig ser el model, i que consisteix en sentir l'expressió de la dansa, a dir el moviment i donar sentit a la història, interpretar-la ja sigui mirant als ulls el teu partenaire o sentint-te enamorada si cal”, va dir en la presentació del Ballet de Cuba a Barcelona el 2011. Grans ballarins han sorgit de l'Escola Cubana, com ara Carlos Acosta, o bé hi han estudiat, com el madrileny Angel Corella. 

A Catalunya, el Ballet de Cuba ha actuat en nombroses ocasions i és molt apreciat. La companyia va debutar el 1969 al Gran Teatre del Liceu, i des d'aleshores va venir regularment. El 1971 hi tornava –i rebia la Medalla d'Honor del Teatre– i, posteriorment, el 1979. A més, Alonso va convidar ballarines catalanes a la seva escola, com ara Pilar Llorens i Rosita Segòvia, que es va formar amb els germans Fernando i Alberto Aloso. Més recentment, la coreògrafa i directora artística de Crea Dance Company, Maria Rovira, també va treballar i coreografiar peces per a la seva companyia. 

L'any vinent estava prevista una gran gala en el marc del Festival Internacional de l'Havana per festejar els cent anys de la diva, que hauria complert el 21 de desembre del 2020.

Després de la desaparició d'aquesta "institució" que era Alicia Alonso, les mostres de condol s'han multiplicat a les xarxes. 

Més continguts de