Akram Khan: “En el futur, la dansa serà una forma de resistència”

El coreògraf britànic estrena ‘Xenos’ al Festival Grec

Akram Khan (Londres, 1974), un dels grans coreògrafs internacionals, torna al Mercat de les Flors des d’avui i fins dijous amb Xenos, un solo sobre els estralls de la guerra i la xenofòbia. Com a fi d’un cicle, recupera la dansa clàssica índia amb què va començar i la combina amb el seu llenguatge personal.

Diu que Xenos és el seu últim solo com a ballarí.

Ara mateix el meu cos és molt complex, s’està apagant de moltes maneres. Vull seguir creant, però més a través dels cossos dels altres. Xenos és una peça per a un ballarí en la vintena, no per a un de més de quaranta anys! És molt dura per al meu cos. A més, tinc dos fills i no vull sortir tant de gira.

El protagonista és un ballarí indi que és arrossegat a combatre al bàndol britànic de la Primera Guerra Mundial. Com a ballarí, ¿vol deixar un missatge polític com a llegat?

Sí, en el fons és un muntatge polític, perquè tracta sobre la transformació. Estem entre la mort d’alguna cosa i el començament d’una de nova. Com a espècie, o ens transformem o morirem. Però malauradament els humans som molt cíclics, no aprenem dels nostres errors.

A l’origen de l’obra hi ha el mite de Prometeu.

El problema que tenim és que els vells mites no han mort, tampoc aquesta manera de viure vertical, és a dir, aquest sistema imperialista i capitalista.

Vostè critica els mites antics perquè majoritàriament els van escriure homes. La seva afirmació escau molt en temps del #MeToo.

Necessitem absolutament l’equilibri amb el que és femení. El #MeToo és un moviment enorme i és molt important que estigui passant, però m’agradaria que hagués començat abans. Per què no hem reaccionat molt abans?

Segons vostè, som l’última generació que es caracteritza per la passivitat. També diu que els joves estan més mobilitzats.

Som una generació de consumidors. Res del que passi a fora és el nostre problema sempre que tinguem el nostre televisor, el cotxe, la casa i l’aire condicionat.

Diu que els seus treballs són molt autobiogràfics. En quin sentit?

M’han servit per abordar la meva identitat, les meves arrels a Bangladesh. A Zero degrees, una peça que vaig fer amb Sidi Larbi, vaig treballar sobre el fet de ser a Bangladesh i haver-hi viatjat amb passaport britànic. És també una obra sobre el meu pare i la seva terra.

Com a britànic d’origen indi, com viu el Brexit?

Llevar-se al matí i anar a treballar és una forma d’esperança després del Brexit, si no ens aturaríem. En el futur, la dansa serà una forma de resistència.

Zero degrees revelava una altra constant de la seva trajectòria, les col·laboracions amb altres artistes, com el mateix Larbi, Israel Galván i l’actriu Juliette Binoche.

Per a mi les col·laboracions són molt importants, perquè em permeten ser en un espai diferent, perquè estic forçat a ser-hi. Ells tenen el seu propi món i aprenc molt amb ells, m’obliguen a sortir de la meva zona de control. Quan faig col·laboracions soc un desplaçat i he de trobar una nova llar en aquest espai.

També va col·laborar en una gira de Kylie Minogue. ¿Li va suposar un repte molt diferent?

Sí, absolutament. És un espai comercial, la gent hi acudeix no necessàriament per veure-hi art.En essència, trobo el meu lloc en el tema: havia de fer un treball inspirat en l’Índia i la seva espiritualitat. Acabo de fer un altre treball comercial, la coreografia d’un videoclip de Florence and the Machine. Aquesta generació ja no té la mentalitat de l’arrogància esnob del món de l’art. Per exemple, el videoclip de This is America, de Childish Gambino, és genial. Les línies entre el que és art i el que no ho és són cada vegada més difuses. Hi ha art que és bo i n’hi ha de dolent, independentment de la disciplina.

I va participar en el mític Mahabharata de Peter Brook.

Va tenir una influència enorme en la meva manera de pensar i d’explicar les històries, però aleshores no en vaig ser conscient. Em va marcar la seva manera d’anar a l’essència de les històries.

Etiquetes

Més continguts de