Albert Einstein i les coses del cervell

‘Incògnit’

ESPAI LLIURE | 2 DE MARÇ

ESPAI LLIURE | 2 DE MARÇLa nova obra del dramaturg britànic Nick Payne, que ens arriba després d’aquella notable presentació amb Constel·lacions (Sala Atrium, 2013), parla de la identitat lligada al funcionament del cervell i, per tant, de la memòria. Com en aquella, hi ha una malaltia, en aquest cas l’amnèsia anterògrada (que fa oblidar allò que acaba de passar), i uns finíssims tocs d’humor.

Incògnit, curiosa paraula que es diu i escriu pràcticament igual en molts idiomes europeus (del noruec al romanès passant pel francès o l’anglès), està en part basada en la història real del patòleg Thomas Harvey, que es va quedar el cervell d’Albert Einstein després de fer-li l’autòpsia sota la pretensió d’esbrinar alguna cosa sobre la intel·ligència i la genialitat de qui va formular la teoria de la relativitat. El va guardar molts anys a casa i a finals del segle XX va repartir-ne alguns trossos entre els investigadors que l’hi demanaven. Harvey i Einstein (aquest, absent) són dos dels dinou personatges d’una comèdia en la qual convergeixen diverses històries explicades com un puzle narratiu tan interessant com eficaç per mantenir l’expectació.

El joc formal que l’autor ja desplegava a Constel·lacions és aquí encara més intens i exigent, tant per a la direcció com per als intèrprets. Una exigència que Mònica Bofill, que ja va dirigir amb autoritat l’anterior obra de Payne, resol amb una admirable precisió en el disseny general de la proposta, les transicions (especialment complexes) i la direcció d’actors i actrius, que assoleixen un registre homogeni amb una exemplar complicitat (són Victòria Pagès, Paula Blanco, Oriol Guinart i Jordi Llordella).

PD. Cap investigador va descobrir res especial en els bistecs de cervell del geni.