Albert Faus, arquitecte: "He après més treballant a Burkina Faso que a l'escola d'arquitectura"

L'arquitecte barceloní treballa al país africà des de l'any 2010

L’arquitecte Albert Faus (Barcelona, 1972) va visitar Burkina Faso per primera vegada fa 14 anys i s'hi va instal·lar l'octubre del 2010. En aquell moment la crisi també feia estralls en els fons per a la cooperació, però va poder fer realitat el seu primer projecte, un centre cultural a la tercera ciutat del país, Koudougou. Des d’aleshores ha fet una quinzena més de projectes, sobretot equipaments escolars i sanitaris. Actualment continua treballant en un complex escolar a Koudougou, per afegir les aules de preescolar i secundària a les existents i també els espais dels serveis administratius i domèstics. “És com fer cinc projectes alhora”, afirma Faus. També té feina en el sector privat, on ha treballat menys, i està dissenyant un habitatge i construint-ne un altre. “Ens falta treballar per al govern, però encara no s’ha concretat, esperem que sigui aviat”, subratlla, tot i que la inseguretat al país és creixent pel terrorisme i els conflictes ètnics:“Els burquinesos són molt hospitalaris i sempre somriuen. A part de trist és sorprenent veure amb quina rapidesa es degraden les situacions”. La reforma i ampliació de la maternitat de Guiba va guanyar el premi d'opinió del FAD Internacional del 2017 i va ser finalista en el mateix guardó. I el taller de formació professional per a dones a Boassa, realitzat en col·laboració amb l'arquitecte Fernando Agustí, va ser finalista a l'edició del guardó de l'any passat.

Treballar a Burkina Faso ha canviat la seva visió de l’arquitectura?
He mantingut una coherència respecte a la tasca que vaig iniciar a Barcelona, amb una preocupació per la definició i l’execució del projecte i per entendre bé què vol client. Traslladat a Burkina Faso, es tracta de fer el millor projecte per a una associació, una ONG o qui sigui. Aquí canvien els problemes però l’essència és la mateixa. He adaptat la meva manera de fer a les mancances de materials que tenim i als baixos pressupostos. Es tracta de jugar amb els pocs diners que hi ha i intentar fer el màxim. Això porta a una arquitectura de mínims i essencial, i amb pocs capricis.

Quines són les problemàtiques més punyents a les quals s'ha d'enfrontar com a arquitecte?
És un drama la manera com no es tenen en compte els condicionants climàtics a l’hora de projectar els edificis, les altíssimes temperatures que tenim, sobretot a l’abril i al maig, quan no baixem de 30 graus ni de nit. Els mesos d’octubre i novembre i part de desembre són força calorosos i no es fa res. Per la nostra proximitat a l’equador, a més del sud, durant uns mesos el sol també ens arriba del nord, i no pot ser que no es tingui això en compte, així com també l’altíssima humitat que hi ha durant uns mesos, com ara a l’agost, que tenim un 80% o un 90% d’humitat. Tampoc no es tenen en compte els mosquits, que porten malalties com la malària. No pot ser que l’arquitectura no intenti donar resposta a aquests problemes. Tot això és una lluita permanent com a arquitecte. Treballar per a ONGs m'ha donat una llibertat que m’ha permès plantejar diferents estratègies i mantenir-les o canviar-les a partir de l’experiència. En el camp dels edificis privats i administratius és dramàtic.

Quin impacte tenen els equipaments que dissenya en les comunitats?

Una cosa són les mancances materials i una altra que l'estat, d'alguna manera, hagi dimitit de les seves obligacions. Però la funció dels equipaments de cobrir necessitats fonamentals de les persones no és gaire diferent a la de casa nostra. A Burkina Faso és molt important construir escoles perquè encara hi ha analfabetisme i la deserció dels estudiants quan acaben l'educació primària és dramàtica; a secundària es passa d’un 90% a un 36%. Només un 6% dels estudiants arriba a la universitat. Hi ha escoles de primària a prop de tots els poblats, però no de secundària, i s’han de desplaçar molts quilòmetres. Pot passar que els nanos desertin o que els pares no els deixin anar a classe perquè es poden posar en perill. Poder fer escoles de secundària té un efecte directe brutal i estaria molt bé que la feina que es fes a les escoles i també als centres d’atenció primària i les clíniques estigués bé. Ja tenen el contenidor i falta que tractin el contingut.

Tenia algun arquitecte africà com a refent?
Els dos arquitectes africans que tenia més presents el 2008, quan em vaig fer càrrec del centre cultural d'Ouagadougou, eren el sud-africà Peter Rich i Francis Kéré, que és de Burkina Faso tot i que té el despatx a Berlín. Ara n’hi ha més. Però més que els africans, les referències van ser els projectes d’arquitectes europeus a Àfrica i fins i tot a Àsia, per com havien assumit els reptes des de la distància geogràfica i cultural. Per exemple, els finesos Heikkinen-Komonen, que van fer equipaments a Guinea, i els italians Caravatti Architetti, amb obres a Mali i Burkina Faso. Com Kéré, aquests arquitectes també fan servir voltes, dobles cobertes i pedra. Ara que hi penso, potser tinc més coses d’ells del que em pensava. El meu somni és fer coses tan boniques com l’escola que l’alemanya Anna Heringer va fer a Rudrapur (Bangladesh) amb la participació de la gent i una sensibilitat brutal.

Què ha significat per a vostè treballar a Burkina Faso?
Ha representat un gran aprenentatge. Sovint, en la cooperació, l’occidental es posa en una situació de poder i superioritat, com si hagués d’educar constantment els ignorants, i jo he intentat tenir una posició d’humilitat: reconec que puc aportar la meva manera d’entendre l’arquitectura i coneixement de la nostra cultura, però alhora he après moltíssim no només de la seva cultura i la seva tradició sinó també a nivell constructiu. Jo no sabia construir amb terra i amb pedra ni fer voltes, tot i que també pertanyin a la nostra tradició, i treballo amb gent que sí que en sap: quan he de fer un arrebossat, vaig a parlar amb les dones i ho faig amb elles. També conec els artesans que saben fer una volta de canó o una volta catenària. També he après a treballar amb mínims, amb pressupostos molt baixos, buscant la simplicitat dels edificis i l’essencialitat. Ja tenim prou problemes amb la construcció i el finançament per, a més, donar molta complexitat al que hem de realitzar. En un sentit menys positiu, per dir-ho d’alguna manera, m’he malacostumat a fer el que vull, el que considero que he de fer. Les organitzacions han estat tan contentes que jo fos aquí per fer el projecte que sovint no s’han ficat en res, i he fet força el que he volgut. La llibertat m’ha llastat una mica, perquè quan he de discutir amb el client, sobretot si és privat, em sento una mica incapaç de poder vèncer certs estereotips que tenen i renuncio a segons quins projectes si no veig clar que es faran com jo entenc que s’han de fer les coses. Per exemple, amb un client que volia un edifici amb una façana d’acer i vidre. Puc sonar tirà, però la feina és dura. He après més aquí amb la pràctica que a l’escola, potser perquè a l’escola la meva actitud no era tan madura.


Té una estima especial per l’única rehabilitació que ha fet a Burkina Faso.
És un dels projectes que m’estimo més perquè no es tractava de que l'estereotip d'home blanc i ric del Nord enderroqués un edifici antic i en fes un de nou simplement perquè tenia els mitjans per fer-ho, sinó que es va donar una nova dignitat a una maternitat d'un poblat anomenat Guiba i la vam ampliar. Un any més tard d’acabar vaig trucar el Major per saber com anava tot i per comprovar que l’edifici estigués envellint bé, i em va dir que havia augmentat molt el nombre de parts a la maternitat perquè hi anaven més dones, algunes de les quals venien de més lluny. L’assistència és la mateixa que es donava a la vella maternitat, però ara l’edifici és nou, més còmode i hi fa menys calor, i genera més confiança a les dones.

Com creu que Burkina Faso ha marcat la seva evolució com a arquitecte?
Quan arribes d’una altra cultura, d’una altra tradició, d’una altra manera de fer, d’uns altres materials i tecnologia, desconeixes la idiosincràsia del país i moltes coses més. I més en un país com Burkina Faso, on hi ha més de 60 grups ètnics. És una utopia dir que el coneixes bé, i treballes amb un respecte que també és prudència, perquè hi ha molta gent que et mira, des de l’entitat per a la qual treballes fins a la gent del lloc, que es pregunta què hi has anat a fer i estudia l’actitud amb què enfoques la cooperació. He intentat no imposar res i escoltar l’opinió de la gent. He treballat amb el requisit de fer servir al màxim materials locals, però recordo que una de les primeres construccions que vaig fer va ser de formigó armat, més propi de casa nostra que d’aquí. Per poder justificar les decisions que prenia vaig mirar molt la tradició constructiva de Burkina Faso i vaig fer reinterpretacions de la tradició, adaptant-la a la modernitat i les tècniques actuals. Tenia un discurs més o menys elaborat que em permetia justificar les meves decisions. En canvi, ara no sento aquesta necessitat de justificar-me constantment, perquè ja porto un temps aquí i em sento amb una certa capacitat i una certa autoritat per agafar una mica de distància i fer un mestissatge. Ara accepto la meva tradició, pròpia del racionalisme, i els conceptes del projecte són més lliures, tot i que no els desvinculo del lloc.

Més continguts de