Albert Serra porta la cultura del ‘pelotazo’ a la Biennal

S’inaugura ‘La singularitat’: cinc pantalles i dotze hores de metratge sobre “la fi d’Europa”

Un crucifix verd àcid i morat, al·lucinogen, sura durant un instant dins d’una de les cinc pantalles en què està dividida La singularitat, la macroinstal·lació d’Albert Serra que representa Catalunya a la Biennal de Venècia i ahir va inaugurar-se als Cantieri Navali. “El que explica la pel·lícula és molt senzill, molt senzill”, insisteix Chus Martínez, comissària del projecte, per posar l’obra en el context general de la cita veneciana. “És el mateix que explica Silicon Valley, The Economist i gairebé tots els articles d’economia: com que l’era del treball s’ha acabat i tots sabem que probablement no tindrem fills que tinguin una nòmina i treballin per un sou, el que ens queda és esperar el pelotazo o la start-up, alguna cosa que solucioni d’un sol cop les fonts de riquesa futura”, resumeix.

La pantalla més pròxima a l’entrada concentra en 12 minuts tot el metratge (de 12 hores, 3 hores per pantalla) i n’explica el final. Albert Serra i el seu equip han treballat incansablement els últims dies per enllestir la peça, i l’artista, amb fama de ser molt perfeccionista, afirmava ahir que encara hi volia fer alguns retocs. Va rodar 90 hores de metratge, dividides en 82 escenes, entre Irlanda, on arrenca l’acció en una mina de començaments del segle XX, i la planta d’extracció d’àrids de l’empresa lleidatana Sorigué. L’explotació de la terra és el lloc comú de dues èpoques que reflecteixen la pèrdua de la centralitat del cos i el poder de les màquines.

L’afecte als diners i el poder

Els colors de La singularitat són saturats i les atmosferes, creades a partir dels diàlegs, denses. Té diàlegs de fins a 30 minuts i amb una sola visita no n’hi ha prou per capbussar-se en les vides dels personatges: miners, banquers, prostitutes i un artista. La cultura del pelotazo marca les relacions de tots ells, segons subratlla Martínez: “El Mike té una mina d’or -un símbol de riquesa; avui en dia podries dir-ne bitcoin o Teslas, la primera bateria que emmagatzema electricitat- i tots els que apareixen a la pel·lícula i tenen relació amb ell només esperen que això ho solucioni tot, l’economia i la vida. Això crea un món distòpic perquè no hi ha afecte real entre ells, sinó interès”.

“Tots els personatges són homosexuals. El fet que no puguin reproduir-se accentua la seva necessitat de trobar or per poder alliberar-se de tot. Hi ha també un element molt contemporani -explica Serra-: les relacions sempre són a tres, sempre són incompletes. No hi ha cap relació romàntica completa, sempre hi ha problemes, insatisfaccions i gelosia”. A més de relacions amoroses, a La singularitat n’hi ha de poder, de jerarquies, “creades a partir de la lògica del capitalisme”, segons diu el cineasta, com la d’un banquer del Royal Bank of Ireland poc net que compra un pobre miner que treballa per a ell i que li agrada. “En realitat és un món força corrupte -subratlla Serra-. La innocència és en l’artista, és en mi”. Així i tot, l’artista que apareix a l’obra no en surt gaire ben parat: “Es veu seduït per un dels propietaris de la mina i acaba sent explotat, com tants altres. Li havia de fer uns frescos i al final l’acaba obligant a treballar a la mina, cosa també molt habitual avui en dia”.

“Quan fas una pel·lícula i la projectes en una sola pantalla, hi ha coses que no pots mostrar -diu Chus Martínez-. El pavelló a Venècia ens permetia una sensació de complementarietat que al cinema no tens. Però ha sigut un risc per a l’Albert, ja que ha hagut de pensar l’edició de la pel·lícula i la postproducció d’una manera radicalment diferent. Aquesta col·lateralitat de la visió no és fàcil i podria no haver funcionat”. Àlex Susanna, director de l’Institut Ramon Llull, institució impulsora del projecte, que ha costat 497.000 euros, diu hores abans de la inauguració que està “molt tranquil”.

‘Drones’ que maten i estimen

Els visitants que aconsegueixi atrapar La singularitat sentiran en un dels diàlegs de l’última pantalla: “És només una qüestió de temps que la indústria armamentística comenci a discutir si els drones han de tenir capacitat de matar sense cap intervenció humana. Pensa-hi: si un drone decideix matar-nos, també pot decidir enamorar-se de nosaltres”. La justificació d’aquests aparells és l’espionatge: el Mike es tanca al seu món després d’haver-se enriquit, però vol esbrinar si altres també han fet fortuna. Però el tema dels drones no és només ficció: el Pentàgon està preocupat per l’alt cost del tractament de l’estrès posttraumàtic dels soldats que els controlen i es podrien perfeccionar fins a fer-los autònoms.

“Okwi Enwezor [el director artístic d’aquesta Biennal] diu que la idea d’Occident està arribant al final, però per a nosaltres és la fi d’Europa -conclou Chus Martínez-. L’Abert ja havia fet per a la Documenta una pel·lícula monumental sobre el final d’Europa, amb Goethe, Fassbinder i Hitler, Els tres porquets. Aquestes tres personalitats entenien la importància d’aglutinar les diferents identitats sota un temps històric únic, el de la gran Europa, i, d’altra banda, la impossibilitat de sostenir-la”, recorda Chus Martínez.

“Ara ho repeteix d’una manera diferent. Si Albert Serra fins ara ha basat les seves pel·lícules en textos clàssics, ara es podria dir que La singularitat és el seu diàleg amb l’emprenedoria, però portat a una escenografia anacrònica que també està present en el nostre sistema vital -conclou Martínez-: tothom ens convida a viure d’una manera diferent, però en realitat ens agradaria viure més com els nostres pares i menys com els nostres fills”.

Més continguts de