ARTS ESCÈNIQUES

Alberto San Juan canta a la classe treballadora

Arriba al Lliure ‘Mundo obrero’, una comèdia musical amb cançons de Santiago Auserón

Una cosa no se li pot retreure a Alberto San Juan: compromís polític, tossuderia i honestedat ideològica. Des del 2012, després de l’etapa amb la companyia Animalario, va començar a escriure i dirigir espectacles per indagar en la història política contemporània. Va començar amb Autorretrato de un joven capitalista español, va continuar amb Ruz-Bárcenas (obra de Jordi Casanovas), després vindrien el retrat inclement d’ El rey, Masacre i finalment Mundo obrero, que presenta al Teatre Lliure de Gràcia fins al 30 de juny. “Tot es basa en la necessitat, a poc a poc, d’anar desconeixent menys què som i què podem ser. No pretenc ensenyar res, sinó compartir reflexions que mai dono per definitives”, afirma Alberto San Juan, director d’aquesta producció del Teatro Español que es va estrenar a Madrid l’octubre passat.

Mundo obrero (una historia de la clase trabajadora en España) segueix la història d’amor del Luis (l’actor Luis Bermejo) i la Pilar ( Pilar Gómez), dos immigrants que arriben del sud d’Espanya per treballar a la Barcelona de principis del segle XX i que se sumaran “inevitablement” a la lluita obrera. “La mateixa experiència de l’explotació els fa prendre consciència que en la societat hi ha una tensió entre interessos antagònics”, explica l’autor. Al llarg de l’obra, els dos protagonistes es reencarnaran en tres generacions diferents per travessar la Segona República, la fi de la dictadura, la mobilització social, la victòria socialista i la fi del moviment obrer clàssic amb la crisi. També hi apareixeran personatges històrics, de Francesc Ferrer i Guàrdia a Manuel Fraga, però sobretot Alberto San Juan i Lola Botello hi interpreten gent anònima. Aquest recorregut té una forma dramatúrgica de comèdia musical, “festiva i alegre”, precisa, amb vuit cançons originals de Santiago Auserón.

L’obra es tanca quan el concepte d’obrer manual amb granota blava i horari de fàbrica també s’extingeix, però San Juan afirma que la lluita de classes continua malgrat que el concepte no estigui de moda ni entre la classe treballadora. “Hi ha hagut un treball molt laboriós, des que comença el segle del neoliberalisme fins als 80, per part dels governs conservadors i socialdemòcrates, per construir un gran decorat en què tots érem propietaris potencials, hi havia igualtat en l’accés a la propietat privada. S’ha revelat una gran mentida amb la crisi del 2008, però els mecanismes d’ocultació continuen funcionant i ens continuem aferrant al model cultural fictici de l’anomenada classe mitjana: pensem que nosaltres som en una zona de relatiu confort i que què hi farem, si hi ha pobres per sota”.

Alberto San Juan es posiciona davant d’aquesta “batalla cultural permanent” i ho fa amb les eines del teatre polític. “És una batalla per aconseguir veure-hi amb claredat”, diu. Paradoxalment, l’escenari, el lloc de la ficció, pot ser el que millor reveli la realitat.

Més continguts de