Quan Alcover va trobar Moll

PalmaEra el 1920, ara fa un segle, i el manacorí Antoni Maria Alcover (1862-1932), impulsor del Diccionari català-valencià-balear s’havia barallat amb l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) i els seus valedors, la Mancomunitat de Catalunya i la Lliga Regionalista. Per això, s’havia endut de tornada a Mallorca la seva llegendària calaixera amb les fitxes que ja havia recollit per al seu projecte mastodòntic. Sorprenentment, va obtenir els diners necessaris -25.000 pessetes anuals- a Madrid, del govern espanyol, gràcies a la mediació del rei Alfons XIII. Així, va poder convidar a Mallorca el jove ciutadellenc Francesc de Borja Moll (1903-1991), que seria el continuador d’aquesta obra colossal.

Va ser el 1901 quan Alcover, capellà de família pagesa, va encetar el projecte d’un diccionari exhaustiu de la llengua, fent servir la Lletra de convit, una carta adreçada a “tots els amics d’aquesta llengua”, a la qual seguiria el I Congrés de la Llengua Catalana, a Barcelona, cinc anys més tard. La creació de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) -equivalent a una Acadèmia de la Llengua Catalana-, el 1911, a impuls del llavors president de la Diputació de Barcelona, Enric Prat de la Riba (1870-1917), semblava l’eina adient per engegar aquesta tasca, a partir de les “prop de vuicentes mil cèdules [fitxes]”, assenyala Alcover mateix, que ja acumulava la seva calaixera a Mallorca, fruit de la recerca per tots els territoris. Ell en fou elegit el primer president.

“Segons me digué diferents vegades D. Enric Prat de la Riba quant planetjava tal Secció”, relata el mossèn, la seva feina seria “estudiar científicament la nostra llengua, inventariar el seu lèxic, fer-ne el diccionari”. Per això “un dels primers acorts [...] fonc ordenar per ordre alfabètic tot el cabal de cèdules que teníem dins la calaixera [...]. Des de l’any 1908 estava D. Enric Prat de la Riba i jo ab ell que lo primer que hi havía que fer en l’Obra del Diccionari era acabar la replega de tot el cabal llingüístic, l’escrit i el parlat, i que la replega s’havía d’acabar pagant decentment la feyna dels replegadors”. Però no tothom estava d’acord en com Alcover (conegut per un tarannà “bel·licós”, “propens a la ira” i “desorbitat”, reconeixia Moll mateix) volia dur a terme aquella tasca. I el manacorí denuncia el que ell considera “incúria i ineptitud” de la Secció Filològica de l’IEC. A les oficines del Diccionari a Barcelona, es queixava, ningú no hi feia acte de presència. Només Pompeu Fabra -que va establir les normes ortogràfiques el 1913-, a qui el 1905 Alcover encara es referia com “el nostro bon amich”.

El novembre del 1915 Fabra es va presentar a la casa d’Alcover, a Mallorca, “per dur-se’n la calaixera” a Barcelona, amb un argument insòlit, segons el capellà: com que Prat de la Riba es presentava a les eleccions municipals, “seria una gran cosa poder dir que p’En Prat de la Riba la calaixera era venguda a l’Institut, pus això aumentaria el prestigi de D. Enric”. Alcover hi accedí. Però quan va veure que aquella cessió no obtenia cap ressò a Barcelona, que era el que ell pretenia, se la va endur de tornada a Mallorca el maig següent.

Quin era el cavall de batalla que enfrontava Alcover amb la resta de la Secció Filològica? Segons ell, que a l’IEC volien “fer passar el parlar de Barcelona com a català normal, com a llengua literària, i que tots els altres parlars catalans” fossin “mirats com a dialectes corruptes i putrefactes”. Ben al contrari, el mossèn va anomenar el seu diccionari justament català-valencià-balear perquè sabia de les reticències -que encara hi ha avui, un segle més tard- que la paraula català aixecava entre alguns habitants de la resta de territoris. “No vull que, en tenirlo fet, llavó valencians i balears, en sentir Diccionari Català, no diguen: «Ay Català? Doncs no és per nosaltres! Duyslo ans els de Catalunya»”.

La ignorància geogràfica del rei

Així es trobava mossèn Antoni Maria Alcover el 1919: amb la calaixera plena, sense recursos per completar la recerca i publicar el Diccionari i convertit en una mena d’empestat de la Secció Filològica, la Mancomunitat, la Lliga, el diari La Veu de Catalunya i el regionalisme català en ple. Prat de la Riba havia mort el 1917 i el seu successor, l’arquitecte Josep Puig i Cadafalch (1867-1956), “es va posar fet un basilisc” després que el capellà l’acusés públicament de ser “el pitjor enemic” del seu projecte per no donar-li suport. El líder de la Lliga, Francesc Cambó, també l’havia decebut. Fou el seu germà petit, el pagès Pere Alcover, qui li va suggerir que escrigués al mallorquí Antoni Maura i als polítics de Madrid per demanar-los una subvenció per poder tirar endavant l’obra. La sorpresa d’Alcover fou total quan el van convidar a palau, a Madrid, per explicar la seva proposta. Això va provocar a l’antic carlí -partidari de la branca dinàstica vençuda a les guerres carlines- una bafarada de fervor monàrquic: “¿A on en roman cap de Príncep de tan noble ascendència? [...] En la seva augusta Persona vaig a rendir plet homenatge [...] an els Guifres, Borrells i Berenguers de Barcelona, i an els Ramirs, Anfosos, Peres, Jaumes, Juans, Martins i Ferrans d’Aragó, de Mallorca i de València, que feren de la nostra nissaga una de les primeres del món”.

Fins als nostres dies no s’ha considerat correcte revelar els continguts de les audiències reials, però es veu que mossèn Alcover no filava tan prim, així que explica fil per randa aquesta trobada, gairebé apta per a una pel·lícula de Berlanga. Segons la seva versió, el monarca s’admirà de l’ambició del projecte: “Doncs no hi haurà cap llengua que tingui un Diccionari així!”. Tampoc no devia estar gaire ben informat, ja que li digué: “Vull que lo que comensà a Barcelona, siga l’Estat Espanyol que ho acabi”, havent d’aclarir-li Alcover que “no comensà a Barcelona, sinó a Mallorca”. Alfons XIII li demanà d’on era. “De Manacor”, li va contestar Alcover, i el rei va respondre: “Que no cau això devers Sóller?”. El capellà i filòleg va mirar de maquillar aquella ficada de pota geogràfica, però llavors el rei ho va rematar demanant si no era Manacor “devers Pollença”. Sí que recordava, en canvi, la Seu de Mallorca, on “quant un hi entra, el cor s’aixampla”. Alcover va sortir amb la sensació que el monarca era “un formidable robador de cors”.

La partida de 25.000 pessetes anuals -molts diners, aleshores- per al Diccionari havia de sortir del pressupost del ministeri d’Instrucció Pública -ara Educació-, així que les Corts ho havien d’aprovar. Al Congrés, el llavors diputat Gabriel Alomar qualificà la iniciativa de “befa a tota l’obra de la cultura de Catalunya, una injúria a l’idioma català”. Pensava que el Diccionari s’havia de confiar només a Fabra, la qual cosa va encendre Alcover, que qualificà el republicà mallorquí de “Llucifer sevillà”. Tot i així, el Congrés ho ratificà. Al Senat, segons el mossèn, el senador de la Lliga Lluís Duran i Ventosa s’hi hauria d’haver oposat, però optà per “anarse’n a jeure, en lloc d’anarse’n a dir bajanades”.

Alcover i Moll s’havien conegut el 18 d’agost del 1917, quan el ciutadellenc era un seminarista de tretze anys i el manacorí trescava per tots els territoris de parla catalana cercant material per al Diccionari. Moll va abandonar la carrera eclesiàstica el 1920, amb 17, i va provar de guanyar-se la vida amb feines diverses: pianista al Cercle Mercantil o dibuixant d’operacions quirúrgiques. Va escriure a Alcover posant-lo al dia de la seva situació i aquest va creure que “podria servir per a aquella tasca” del Diccionari, deia Moll mateix, i li va escriure convidant-lo “a passar una mesada a casa seva, a la Ciutat de Mallorca” per poder-lo “informar bé del funcionament de l’obra”. Era, com diuen a Casablanca, el començament d’una bona amistat: l’exseminarista es va traslladar a Mallorca el gener del 1921 i, tot i que tornaria temporalment a Menorca, es convertiria en el coautor de l’anomenat diccionari Alcover-Moll i en el seu continuador a la mort d’Alcover, el 1932.

Víctor Català, col·laboradora

Moll es va instal·lar a la casa del canonge, que s’aixecava cada dia a les quatre de la matinada i feia feina fins a les nou del vespre. El seu ajudant es va negar a adoptar aquest horari, ni tan sols a canvi d’un augment de sou, i botava del llit “a les sis o sis mitja”. Les cèdules continuaven arribant tan a bon ritme que fou necessari encarregar tres calaixeres més i contractar unes auxiliars -les “donzelles ceduleres”- per ordenar-les, així com adquirir una impremta. “La feynada que hi ha, fa por”, admetia Alcover. Entre els “corresponsals” o col·laboradors de la tasca s’hi comptava “Catalina Albert Paradís, de l’Escala (Empordà)”. Era Víctor Català.

El 1923 es va produir el cop d’estat de Primo de Rivera. “Puig i Cadafalch -assenyala Moll- es va adherir a la militarada com a un remei dràstic contra l’anarquia”, però la nova dictadura intervingué la Mancomunitat i va designar com a nou president el monàrquic Alfons Sala, bon amic d’Alcover. El 1926 va caure dels pressupostos generals la subvenció al Diccionari ; oficialment, per les retallades. I, justament, quan estava a punt de començar a publicar-se -el primer fascicle va sortir a final d’any-. “La vertadera causa -afirma Moll- eren les intrigues amb què els antialcoverians procuraven, a Madrid i a Barcelona, desprestigiar el Diccionari ”. També admet que “l’objectiu del subsidi -posar en evidència la pobresa espiritual del catalanisme polític- ja estava aconseguit amb aquells sis anys d’ajudar esplèndidament una obra cultural catalana que el catalanisme havia repudiat”.

Cambó a Alcover: “Vostè és un traïdor”

Alcover es va reconciliar amb Pompeu Fabra -a qui havia arribat a substituir com a professor de català a la Universitat de Barcelona el 1924, a l’arribar la dictadura-, tot i que l’havia titllat de “Moloc [dimoni devorador de nens] de la filologia”. Va ser el 1926, a iniciativa de l’arquitecte Joan Rubió i en presència de Francesc de Borja Moll: “Aquell home [Fabra] donava com a no rebuts els greuges i abraçava afectuosament l’enemic”. Això sí, el mossèn no va acceptar fer servir l’ortografia fabriana; només va autoritzar Moll a utilitzar-la al Diccionari quan ell fos mort. Molt diferent va ser l’entrevista del 1929 -pretesament de reconciliació- amb Francesc Cambó, el líder de la Lliga que acabaria donant suport a Franco i de qui Alcover, en la seva encesa polèmica amb el catalanisme barceloní, havia escrit deu anys abans que, per a ell, “lo suprem no és el bé de Catalunya ni de la llengua catalana, sinó el seu interès particular i personal”. Moll va explicar: “Cambó, somrient malignament, li digué amb lentitud, com assaborint la dolçor de les paraules: «Mossèn Alcover, a vostè li ha succeït el que succeeix a tots els traïdors»”. Allò va rematar la conversa. “El canonge no el deixà continuar. S’alçà, i amb un sec «Bon dia tenga, senyor Cambó», va sortir de l’habitació i de la casa”.