Alex de la Iglesia: “L’amor són aquells moments en què no odies ningú”

BerlínÁlex de la Iglesia és protagonista per partida doble d’aquesta Berlinale: primer com a productor del debut d’Eduardo Casanova, Pieles, i com a director d’ El bar, seleccionat en la secció oficial, en què una colla d’estranys es veuen atrapats en un bar madrileny quan un franctirador comença a disparar a la gent del carrer. Movent-se entre el thriller, la comèdia negra i el costumisme, El bar explora com la por fa sorgir les pitjors psicosis socials, sense deixar gaire escletxes d’esperança. La pel·lícula és un concentrat d’energia interpretativa -Terele Pávez, Blanca Suárez, Carmen Machi i Mario Casas són alguns dels actors- que De la Iglesia no acaba de saber com canalitzar. Un excés d’intensitat que transmet el mateix De la Iglesia, que amb el seu verb torrencial i els ulls en alerta, vigilants, de vegades sembla un home a punt de sortir corrent, de fugir de ves a saber què.

De les teves pel·lícules, El bar sembla la que més vol retratar la societat espanyola.

Sí, fins i tot el director de la Berlinale m’ho deia. No era la intenció inicial, però no ho puc evitar. Suposo que és perquè m’angoixa i faig servir el cinema per comunicar-me amb el món. El cinema és una manera de viure. Com que no t’atreveixes a viure de veritat, fas pel·lícules. Per això faig també de productor d’altres directors, per omplir el buit entre pel·lícules meves.

¿Sempre poses molt de tu en les teves pel·lícula?

Sí, però sempre en soc conscient. 800 balas era la història d’un paio que viu en un decorat i que no vol sortir-ne, que és capaç d’oblidar-se de la família i tancar-se en el decorat. Després de rodar-la em vaig adonar que allò era la meva vida. A El bar volia explicar una història nova: un grup de gent atrapats en un bar per por que els matin, però que comencen a sospitar l’un de l’altre. Però també és la història de la meva vida: com reacciono davant la família, els amics, el meu país. La sensació de desconfiança, que van contra nosaltres o que una entitat sobrenatural ens controla. I, al final, el pitjor enemic és aquella senyora que viu al costat. Perquè en el mode de supervivència constant ets capaç de passar per damunt la teva mare. Estem fets d’odi. L’amor? L’amor són els moments en què no odies ningú.

D’on sorgeix El bar? Quina és l’espurna que la posa en marxa?

Tot comença un dia que el Jorge [Guerricaechevarría, guionista del film] i jo estem a les 9 del matí xerrant al Palentino, un bar mític de Malasaña, i de cop sent un cop molt fort i entra algú cridant: “Càgun Déu!” Era un paio més boig que el de la meva pel·lícula. I la Loli, la propietària, li diu: “Para quiet, que m’espantes els clients! Què vols, un aiguardent?” L’altre li diu que sí, l’hi posa i la Loli es gira i segueix parlant com si res. Jo estava acollonit, pensava que el paio ens mataria a tots. El personatge de la Terele té alguna cosa de la Loli.

Hi ha una imatge molt potent de Blanca Suárez caminant plena de sang pel carrer. Té tanta força que és com si la pel·lícula existís per arribar a aquesta imatge.

M’has enxampat. És un dels objectius del film. Tothom la ignora, però quan una persona li dona un abric, una altra diu: “Alguna cosa deu haver fet”. Aquesta és una frase que em persegueix des de petit. Quan vivia a Euskadi i algú moria, sempre es deia: “Alguna cosa deu haver fet”. Per què no s’ajuda la gent en situacions així? En un dels primers cops que vaig arribar a Madrid, sortint del metro em vaig trobar un home tirat a terra. Jo vaig ser el primer que no va fer res i vaig marxar. Però després vaig tornar i em vaig quedar mirant. I va passar una hora sense que ningú fes res. Jo inclòs! És el que som, un tros de carn tirat per terra.

A El bar no hi ha lloc per a heroïcitats. Tothom mira pel seu bé.

No volíem personatges valents. Per això Mario Casas és un creatiu publicitari, que són gent que viu aterrida pel seu entorn: el client, el cap de l’agència, els 25 caps intermedis... En L’aventura del Posidó tots els personatges menys un són valents. A El bar són tots uns covards, menys un. I és valent per desesperació més que per heroïcitat.

¿I tu et consideres un director valent o covard?

Intento semblar valent, però sé que no ho soc. El més valent que he fet és el meu primer curt, Mirindas asesinas. Jo era així. Volia fer dadà, L’edat d’or de Buñuel. És una cosa que em torna boig. Si em preguntes quina és la solució a tot aquest odi, jo et diria que escapar, fugir, sobreviure. Una exaltació de la covardia o la misèria de l’home. Però una resposta més legitima seria enfrontar-se a l’absurd amb l’absurd. La vida no és més que un atac indiscriminat i sense justificació per part d’algú que no existeix. És impossible saber qui és l’enemic. Així que l’única manera de contraatacar és l’absurd, un paio vestit de saragossana amb una metralladora, és a dir, Mirindas asesinas. ¿Que és un discurs conservador? Sí, ho sé. Però no se me n’ha acudit cap de millor.