ART

Alfaro i Fuster, l’amor a un país

L’exposició ‘Assaig amb els dits’, a la Universitat de València, s’endinsa en la relació de l’escultor i l’assagista

Els ulls d’Andreu Alfaro espurnegen afecte, el seu somriure és ample, sincer, còmplice. No ha d’amagar l’admiració envers el mestre, a qui contempla fraternalment. Joan Fuster també somriu, fuma, xerra. Se’l percep alliberat. Per uns instants no ha de construir el país, tan sols ha de gaudir de la companyia d’un deixeble que ha esdevingut amic.

Al cor d’aquesta imatge bateguen dues històries d’amor. No ens referim als encisos que s’inicien a les fosques i que caduquen quan les primeres llums esquitxen els llençols. Ni tampoc als enlluernaments efervescents que expiren al cap de poques setmanes. Aquesta fotografia de l’any 1980 ens narra la passió d’una vida, la que va sentir Joan Fuster pel País Valencià, el seu “vertader amor”, i la fascinació d’Andreu Alfaro pel seu pare intel·lectual, per qui “tot ho va canviar”.

La imatge pertany al catàleg 'Alfaro-Fuster. Assaig amb els dits', que han elaborat els comissaris de l'exposició que acull la Sala Martínez Guerricabeitia al Centre Cultural La Nau de la Universitat de València i que estarà oberta al públic fins al 14 de gener. Per a la seva confecció, el professor d’estètica i teoria de les arts Anacleto Ferrer i el pintor Artur Heras han comptat amb la col·laboració de l'escriptor Francesc Pérez Moragón i del cantant Raimon, amics personals dels autors. L'obra eixampla els horitzons de la mostra i aporta anècdotes, dibuixos, fotografies i escrits dels dos protagonistes, l'any que es compleixen 25 anys de la mort de Fuster i cinc de l'adeu d'Alfaro.

La voluntat modernitzadora

L'exposició recorre l'amistat entre “el torsimany de metalls”, com Raimon va definir Alfaro en la cançó 'Andreu, amic', i el “seu mestre i confessor”. Per fer-ho, disposa d'escultures, imatges, textos i retrats que construeixen un diàleg entre les obres dels dos autors. Així ho explica Anacleto Ferrer, que considera que les seves creacions eren “complementàries”. “L'assaig de Fuster era una temptativa, una exploració de la realitat no conclusiva, i l'escultura d'Alfaro, una obra oberta”. Per al professor d'estètica, aquesta confluència neix de la seva voluntat “modernitzadora”, entestats a superar “el costumisme literari i el sorollisme plàstic”.

La relació entre Fuster i Alfaro, però, no ha d’entendre’s com un diàleg entre dos, sinó com una conversa col·lectiva, la que neixia a les tertúlies, la veritable escola dels intel·lectuals en les raneres del franquisme. A aquelles converses de cafè, però també de dinar i sopar -ja que, com explicava l’altre gran pare del valencianisme polític, el periodista Vicent Ventura, “hem parlat pels colzes”-, hi acudien el pintor Doro Balaguer, l’advocat Josep Garcia Richart i l’escriptor Josep Iborra, entre molts altres.

Amb tot, el veritable santuari del mestratge de Fuster es trobava al número 10 del carrer Sant Josep de Sueca (Ribera Baixa), fins on les noves generacions de creadors peregrinaven per sol·licitar consell i benedicció. El van requerir, per exemple, Al Tall i Raimon en l'àmbit musical, i Manuel Boix, Rafael Armengol i Artur Heras en el pictòric. Així ho recordava Alfaro, meravellat: “[Fuster] ens escoltava a tots, i tots jo crec que ens n'anàvem convençuts, esperançats i amb els nostres pecats convertits”. Segons l'escultor, la disponibilitat de l'escriptor a apadrinar les noves generacions el va elevar a la categoria de “sant Joan Fuster, patró de la cultura moderna valenciana”. Tot i aquest afany per promoure l'obra dels nous creadors, Alfaro va explicar que per a Fuster l'art era “secundari”. “Li interessava, però com podien interessar-li la taronja o l'arròs [...]. Per a ell eren importants cadascun dels aspectes del país”.

Els fruits de Fuster

Aquest esforç de l’escriptor valencià per millorar el futur de la seva terra, 25 anys després del seu comiat, genera una pregunta indefugible: quins fruits ha recollit? Traslladem-la als visitants de l’exposició. Per a l’Amparo, professora d’història i veïna de València, “l’obra de Fuster ha incidit només en els intel·lectuals; malauradament, no ha arribat als polítics, que sempre són més possibilistes”. Un judici que comparteix la Carmen, també docent, en aquest cas de dibuix, que admet que “el pensament de l’assagista és conegut només en certes esferes”. Ho corrobora la Mari Carmen, que es dedica a la restauració i que ha entrat a l’exposició perquè necessita fer temps: “Espere uns amics”. Aquesta veïna de Massamagrell (Horta del Nord) admet que “sap ben poc dels dos autors”, però afirma voler omplir aquest buit. Deu minuts més tard, l'Amparo continua recorrent l'exposició.

Més continguts de