Almodóvar, Sorrentino i Winding Refn ens apropen a la cloenda de Canes
La secció oficial comença a arribar a la seva fi, però encara van sortint sorpreses que poden resultar decisives per al palmarès
CanesAhir a la nit, la catifa vermella va viure un dels moments més eufòrics del Festival. Riuades d'actors, directors, productors i d'altres professionals del gremi la trepitjaven calçats amb les millors marques de sabates per veure la pel·lícula de Pedro Almodóvar La piel que habito, una fusió entre el terror i la ciència-ficció basada en la novel·la de Thierry Jonquet Taràntula. El director manxec anava del bracet del seu càsting. Com sempre, les seves noies –la veterana Marisa Paredes i la recent estrenada Elena Anaya– eren les protagonistes del circ.
També hi havia Antonio Banderas, que no treballava amb Almodóvar des que vint anys enrere van rodar plegats Átame. "Vaig tenir la necessitat de fitxar l'Antonio perquè penso que, tot i tenir 50 anys ben bons, segueix estant molt i molt guapo –deia Almodóvar durant una entrevista amb la premsa espanyola a l'Hotel Marriott–. A més, tenia unes ganes boges de pentinar-li el cabell cap enrere. En la seva vida privada no ho puc fer; per això ja hi ha la Melanie, i no voldria suplantar-la. Però en la pel·lícula m'he quedat molt a gust". Les males llengües diuen que actor i director no es van avenir gaire durant el rodatge. "Vam tenir els nostres moments de disputa, però no van arribar a ruptura", deixava anar Banderas. En canvi, amb les seves dones, s'hi ha portat igual de bé que sempre. "No us perdeu Elena Anaya –deia el cineasta–. És una gran actriu".
Molts ja han fet les seves apostes per Almodóvar. Però el Festival encara treu de la saca algunes rivals amb empenta. Avui s'ha presentat l'esperada pel·lícula de Paolo Sorrentino –que ja ha participat a Canes quatre anys diferents–, This must be the place, interpretada per Sean Penn, que aquesta edició apareix per segona vegada a la pantalla del Lumière. La gran diferència és que quan es va estrenar la pel·lícula de Terrence Malick The tree of life no es va dignar a comparèixer davant dels mitjans, i avui, tot i que sense gaire entusiasme, sí que s'ha avingut a entomar el micròfon. El seu paper és el d'una antiga estrella de rock, d'aspecte excessiu i maquillada com un membre dels Kiss, que ja comença a caure en l'oblit.
La segona competidora del dia és Drive, del danès Nicolas Winding Refn, un thriller a l'estil Abel Ferrara que, contra tot pronòstic, ha il·luminat els espectadors. "Als anys 30 i 40 hi havia un maridatge magnífic entre la producció europea i l'americana –diu el cineasta–. Als Estats Units demanaven als directors europeus que viatgessin a Hollywood per rodar. Doncs això m'ha passat a mi ara. I va ser magnífic pensar la pel·lícula allà, en una gran casa amb piscina i un taronger". Winding Refn ha remarcat la fusió entre el geni del cinema d'autor i una pel·lícula violenta a l'ús. I, encara que no és molt nombrós, també s'ha creat un club de fans que juga totes les seves fitxes a aquesta casella.
