Amables reflexions per al nou conseller de Cultura
CríticteatralEn desacord
El nou conseller de Cultura de la Generalitat, Santi Vila, deixava entendre en una entrevista a La Vanguardia que programar un musical sobre Shakespeare com Molt soroll per no res al Teatre Nacional de Catalunya és una jugada comprensible en temps de crisi per millorar les finances de la institució, però no entra dins la tasca d’aquest teatre públic. Doncs em sembla que s’equivoca, sigui dit amb tot el respecte. La majoria del públic vol un Molt soroll per no res cada any. Que es combini amb l’enèsima versió d’un Guimerà i amb propostes de clàssics universals. Però també volem molt soroll que trenqui justament la gravetat —en els dos sentits de la paraula— que alguns sectors intel·lectuals volen que envolti el teatre, aquells per als quals si no és avorrit no és teatre, i si és comprensible i divertit és comercial (dit amb suficiència). En tot cas, el conseller podria haver indicat que hauria estat més europeu (és a dir, normal) que aquest espectacle recollís els honors de l’èxit de públic en un teatre privat en lloc de ser reposat la pròxima temporada al TNC, cosa que ha passat i sortosament passa al teatre britànic.
Bo i popular
És ben cert que el teatre públic ha de cobrir un espai diferent, però també ho és que no es pot limitar a exhumar obres de la tradició amb l’únic aval de la seva catalanitat, sinó que està obligat a connectar amb la ciutadania, a convocar l’espectador a cerimònies de les quals surti enriquit i, a més, feliç, tot descobrint com de fascinants són les arts escèniques. Pensar el teatre públic com un reducte de cultura allunyat del gran públic suposa trencar els lligams amb una de les seves raons de ser. Entenc que el fet diferencial del teatre públic passa per la capacitat de producció de projectes complexos i la virtut de posar a l’abast dels artistes les millors condicions possibles per a la creació. I si a més resulta popular, coets i bengales!
Un apunt expositiu
Recomanaria al conseller que atengués a les sàvies paraules de Vicenç Villatoro en un article publicat a l'ARA. El director del CCCB refutava molt educadament la idea de certes elits amants de les botifarres de quilo i mig que es dolien de la manca d’exposicions d’alt nivell a la ciutat. Acollir mostres internacionals és bo. Singularitzar i valorar les exposicions creades aquí ho és encara més.
