Anagrama, mig segle apostant per la literatura de qualitat

L’editorial fundada per Jorge Herralde celebra 50 anys amb més d’un centenar d’autors del catàleg i 500 convidats

“El catàleg d’Anagrama és una barreja increïble d’idees, filosofies, estils, codis morals i apostes estètiques”, explicava ahir Sergi Pàmies, més de tres dècades després de publicar la traducció castellana del seu primer llibre, T’hauria de caure la cara de vergonya, i de començar un llarguíssim i fructífer vincle amb l’editorial barcelonina com a autor, traductor i presentador. Era el 1987, dos anys abans que l’escriptor conegués, justament en una festa convocada per Jorge Herralde, la seva futura dona i mare dels seus fills. Ahir havien tornat a quedar per anar-hi plegats, temps després de separar-se, procés que Pàmies ha explicat a L’art de portar gavardina.

La terrassa del restaurant El Principal es va convertir, des del vespre fins ben entrada la nit, en una atapeïda reunió d’una part de la gran família literària que Anagrama ha construït al llarg dels anys. “M’agradaria pensar que un dels llegats de l’editorial és que ha contribuït a portar escriptors de manera sistemàtica a Barcelona”, va dir Jorge Herralde en un dels tres únics parlaments oficials de la nit, al costat de Carlo Feltrinelli, actual propietari de l’editorial. L’observaven desenes d’autors que formen part del catàleg d’Anagrama: els francesos Emmanuel Carrère, Jean Echenoz i Delphine de Vigan, el britànic Hanif Kureishi, el nord-americà Richard Ford, l’italià Alessandro Baricco -que, amb 600.000 exemplars venuts de Seda, és l’autor d’Anagrama que més llibres ha venut d’un sol títol-, el cubà Pedro Juan Gutiérrez i una nodrida representació barcelonina, des de Marcos Ordóñez fins a Gonzalo Torné, Antonio J. Ramírez, Llucia Ramis, Cristina Fallarás, Luis Goytisolo i Marina Garcés. Entre els que havien agafat l’AVE a Madrid aquell mateix dia hi havia Marcos Giralt Torrente, David Trueba, Luis Magrinyà i Marta Sanz.

“Ja fa deu anys que em vaig presentar al premi Herralde amb Black, black, black -recordava l’autora-. Vaig quedar tercera, i ho vaig saber perquè el Jorge em va trucar personalment a casa per dir-m’ho. També que, tot i el veredicte del jurat, volia publicar el llibre”. Aquell gest va fer que Sanz descobrís “la dimensió humana” de l’editor: “No em pensava que algú que havia sopat amb Patricia Highsmith pogués ser tan proper”. Des de Black, black, black, la carrera literària de Sanz es va “fer visible”. “Vaig passar de ser una maleïda escriptora a ser una escriptora maleïda -bromejava-. El catàleg d’Anagrama és ple de subversió i de reflexió. És una eina magnífica per entendre el món”.

Jorge Herralde: "No se li pot demanar equilibri a un autor"

En l’apartat subversiu, o potser més aviat iconoclasta, hi havia el novel·lista Hanif Kureishi. Des d’ El buda de los suburbios (1992), el britànic ha publicat tots els llibres a Anagrama. “Estic molt content de ser aquí: sempre és un plaer fugir del temps horrible de Londres -deia-. M’agradaria poder recordar alguna anècdota de quan vaig presentar algun dels primers llibres, però he oblidat tota la dècada dels 90”. Kureishi forma part del dream team britànic que Herralde va popularitzar als mitjans, integrat per Martin Amis, Ian McEwan i el premi Nobel Kazuo Ishiguro. “En tenim dos més de vius, de Nobels -feia memòria Herralde en un altre moment-. Patrick Modiano i Kenzaburo Oe”. “El Jorge es va inventar això del dream team -admetia Kureishi-. Li agrada molt el futbol. Ell és seguidor del Barça. Jo soc del Manchester United”. ¿Han vist mai algun partit junts? “Encara no. Ho tenim pendent”.

Hiperactivitat i elegància

Un altre nom il·lustre de la casa, Emmanuel Carrère, autor de L’adversari i Limonov, reconeixia que el que admira d’Herralde és que “estima la literatura apassionadament” i que “encara ara llegeix amb un gran plaer”. Alguns dels editors presents a la festa, com ara Roberto Calasso, Dominique Bourgouis i Teresa Cremisi, haurien subscrit l’afirmació, després d’haver compartit nombroses disseccions de textos, en vetllades festives però també més formals, com ara les grans fires del món del llibre on han coincidit sovint.

L’actual directora editorial d’Anagrama, Silvia Sesé, va voler destacar dues virtuts d’Herralde: “És difícil seguir el ritme al davanter inesgotable que és. I també és complicat igualar la curiositat que té per allò inesperat i rellevant”. Sesé va recordar que l’editorial publica noranta novetats l’any, una xifra elevada que, tot i així, no havia impedit que l’equip de treballadors “poguessin preparar la festa” i hi assistissin “vestits amb elegància”. No s’equivocava: a la vetllada abundaven els vestits de gala, les camises acabades de planxar i moltes americanes, tot i la xafogor barcelonina.

“És un luxe i un prodigi poder celebrar els 50 anys d’una editorial com aquesta”, deia Patrici Tixis, actual president del Gremi d’Editors de Catalunya. A prop seu, els editors Montse Ingla i Antoni Munné conversaven amb Jean Echenoz, i Alessandro Baricco somreia, mentre acaronava amb satisfacció l’espatlla de la seva parella. “Anagrama ha sigut una gran editorial del segle XX -afirmava-. Té molts autors que he llegit i que m’han influït”. Entre ells potser hi ha Allen Ginsberg, Charles Bukowski, John Kennedy Toole o Jack Kerouac. L’autor d’ On the road -que ha esgotat desenes d’edicions a la col·lecció de butxaca Compactos, amb el títol En la carretera - va ser la primera lectura d’Anagrama que va fer Irene Solà, una de les últimes incorporacions amb Canto jo i la muntanya balla, últim premi Llibres Anagrama. “He llegit llibres d’Anagrama des que vaig començar a interessar-me per la literatura -va dir-. Potser abans i tot. Em cridaven molt l’atenció les cobertes”. Durant anys, part de la competència més malèvola havia definit Anagrama com “la pesta groga”.

Entrevista a Irene Solà: "La natura té un punt cruelment optimista"

Ahir al vespre, en canvi, la pluja d’elogis a la feina rigorosa de Jorge Herralde i tot el seu equip va ser incessant. Se’l veia somrient al costat de Luis Goytisolo i els germans Lali i Román Gubern, tres dels pilars del catàleg, o saludant efusivament Oriol Bohigas mentre Catherine Millet demanava una copa de vi en una de les múltiples barres del restaurant. Carlo Feltrinelli va remarcar les “conviccions sòlides” i el “gust pel descobriment i la qualitat literària” d’Herralde abans d’admetre que “hi ha poques editorials comparables a Anagrama en tot el món”. Segurament tenia raó. Herralde, al final del discurs, va agafar embranzida -una mica com si fos Messi, però amb uns quants anys més- i va dir, modificant unes cèlebres paraules de Fidel Castro, fent una picada d’ullet als seus inicis: “Al final, la història t’absoldrà, company, i l’editorial continuarà existint pels segles dels segles”.

Més continguts de