Art

Totes les cares d'Andy Warhol, més enllà de la gran icona del pop

La Tate Modern ofereix una retrospectiva que emfasitza l'aspecte religiós i migrant del seu art

Tot Andy Warhol, que són molts alhora, i un Warhol diferent per a tots els espectadors, que hi poden veure aquell que més s'estimin. És una de les claus de l'exposició que la Tate Modern de Londres inaugura aquest dijous. Així, per exemple, si l'espectador vol, pot quedar enlluernat només per les obres més representatives de la gran icona del pop, o per les creacions més comercials de l'artista, o per les propostes del transgressor cineasta underground i queer. O, en canvi, pot admirar la fascinació que desperta Andy Warhol (1928-1987) en el seu vessant de director executiu del gran negoci econòmic que va ser The Factory (la meca de l'art que va fundar a Nova York als anys 60). O, així mateix, sentir-se atret pel personatge que va esdevenir una celebritat autoreferencial tot i la seva extremada timidesa.

O encara, i potser és aquest el Warhol menys habitual que presenta la Tate (i també el menys conegut), aturar-se i reflexionar uns instants davant les obres d'un creador d'una gran fe religiosa, que va heretar de la mare, encara que no l'expressés, òbviament, ni en els mateixos paràmetres ni a través dels mateixos sants o déus. Per a Andy Warhol, de fet, Marilyn Monroe podia esdevenir el motiu central d'una iconografia religiosa, encara que també ho era una còpia sense valor del Sant Sopar de Leonardo.  

Però si a l'exposició de la Tate hi ha un Warhol per a tothom, per copsar-lo en totes les seves dimensions cal fer l'esforç de mirar més enllà de la primera capa de la pell. Cal observar-lo a fons i descobrir-lo contravenint una de les seves frases més famoses: "Si voleu saber-ho tot sobre Andy Warhol, mireu només la superfície", deia. Segons explica Gregor Muir, comissari de l'exposició, a l'ARA, aquesta frase només és un producte més de Warhol, "incansable a l'hora de crear una falsa imatge de si mateix". 

De fet, la proposta de Muir i del seu ajudant, Fiontán Moran, és capgirar la sentència per obtenir una visió renovada de l'artista; perquè es considerin les seves creacions no pas fixant-nos en qui es va convertir Andy Warhol, ni en com volia ser vist –"una màquina de fer art i diners, potser sense sentiments", apunta Muir–, sinó en qui era i en qui havia estat en els seus orígens: Andrew Warhola, "el fill petit ben dotat, atrevit, diligent i devot d’una jove emigrant catòlica bizantina"; el fill d'uns immigrants europeus arribats a la industrial i insalubre Pittsburgh als anys 20 del segle passat. "Un artista que va fer d'Amèrica el seu gran tema", com recorda Muir.

En la primera exposició que la institució dedica a Andy Warhol en els vint anys de la seva existència, la Tate Modern intenta resumir la trajectòria d'un dels grans noms de l'art del segle XX en onze sales. Fa un recorregut cronològic per la multifacètica producció de l'artista i presenta, potser de manera massa despullada i freda, algunes de les obres més característiques i conegudes de la seva carrera: aquelles que han quedat estampades en samarretes, en cartells i en infinitat de reproduccions comercials de tota mena, perquè abans van ser, per exemple, llaunes de sopa (Campbells), ampolles (de Coca-cola) o mites del cinema, la música i la política: Marilyn, Elvis, Marlon Brando… i també Lenin i Mao. 

Que l'exposició vol emfasitzar tant les arrels de Warhol com la seva religiositat ho demostra el fet que s'obri amb l'acta del desembarcament a l'illa d'Ellis de la seva mare, Julia Warhola, quan va arribar el juny de 1921 als Estats Units, així com que es tanqui amb el mural Sixty last suppers ( Seixanta Sants Sopars), treball de gran format a partir de còpies i còpies d'una reproducció barata del segle XIX del famós  Sant Sopar de Leonardo, que Warhol havia vist fins al cansament a la seva casa familiar. El mural el va fer el 1986, un any abans de morir, i també pocs mesos després de la mort de qui havia estat el seu amant i company, Jon Gould, víctima de la sida. 

Entre aquests dos moments claus, Gregor Muir i Fiontán Moran han volgut "exposar la veritat sobre Warhol, desmitificar-lo". "Hem volgut fixar-nos no només en el pop que va fer; tenia un costat més ombrívol, de dol, que recorre tot el cos del seu treball i que s'estén al llarg de tota la seva vida", diuen. I un dels aspectes clau de la desmitificació de l'artista a través del recorregut de la Tate és posar de manifest "l'aspecte més interessant de la transició del Warhol de Pittsburgh [on neix el 1928] al de Nova York [on es trasllada als 50], que no és allò que va deixar enrere, sinó el que es va endur amb ell: la seva mare i la seva religió", sosté Muir.

Nascuda en una comunitat muntanyosa rutena el 1891, en un poble que era és a Eslovàquia, Julia Warhola va arribar a l'illa Ellis el 1921, nou anys després que ho fes el seu marit. Al cap de setmanes del retrobament a la ja esmentada Pittsburgh, es va quedar embarassada del primer dels tres fills barons de la parella (anys abans, la seva única filla havia mort).

Cada diumenge durant la seva infantesa, els tres nois (Paul, John i Andrew) acompanyarien la mare a l’església catòlica bizantina de Sant Joan Crisòstom, el punt focal d’un barri d’immigrants conegut com a Ruska Dolina (Vall de Rutènia). S'hi cantaven i recitaven oracions, s'hi cremava encens i la litúrgia, que es feia seguint els ritus i en la llengua de l'església eslava, s'allargaven durant hores. El Warhol que surt "d'enlloc" [Pittsburgh], com també acostumava a dir, quan arriba a Nova York no es pot desfer d'aquelles influències culturals i espirituals.

Amb tot, no és gens fàcil veure o entendre com Andy Warhol va aconseguir quadrar els ensenyaments o la formació en aquella branca tan conservadora del catolicisme amb les imatges més profanes que surten de The Factory: els cossos nus i els voluminosos paquets de l'entrecuix, o les obres pintades amb orina o semen i les pel·lícules molestes. I tot i així, va ser un assidu assistent als serveis religiosos durant les quasi quatre dècades que va viure a Nova York.

Al principi havia portat la mare a l'església de Sant Tomàs Moro, al carrer 89, a l'Est, on a l'altra banda del passadís podria trobar-se amb Jackie Kennedy; després de la mort de Julia, el 1972, i que es traslladés a una casa a Park Avenue, visitava diàriament l'església catòlica local de Sant Vicent Ferrer. Poc després de la mort de Warhol el 1987, per complicacions causades per una operació de la vesícula biliar, la revista Vanity Fair va publicar un article del crític d'art John Richardson en què evocava els llocs més íntims de la vida de l'artista, molt poc accessibles. "El dormitori no hauria pogut correspondre menys a la percepció popular del mode de vida de Warhol –va escriure–. Hi havia... un gran crucifix al capçal del llit i un llibre d'oracions. Quan vaig veure per primera vegada l'habitació, on s'apilaven candelers dels ciris de Pasqua, m'hauria cregut que allà hi vivia una seguidora de Jane Austen més que no pas el creador de pel·lícules com Blow Job".

Que a l'exposició s'hi puguin veure tres de les perruques de Warhol, de la seva gran col·lecció de més de cent, és només la constatació que, per refer el personatge, cal desposseir-lo de la seva pròpia artificialitat, potser part de l'escut necessari que va haver de lluir per trencar amb els motllos de l'art dels quaranta i primers cinquanta. Ara, més de trenta anys després de la seva mort, esdevenen poc més que elements d' attrezzo.