Anna Castillo: “Directors catalans, truqueu-me: vull tornar a rodar en català”

BarcelonaEl Goya a l’actriu revelació per El olivo va posar en el mapa a Anna Castillo (Barcelona, 1993), però va ser el musical dels Javis La llamada el que la va convertir en l’estrella mil·lennial del nou cinema català i espanyol. Ara, Viaje al cuarto de una madre demostra que Castillo també pot brillar amb un paper contingut i sobri que l’ha fet mereixedora del Gaudí a millor actriu secundària.

Diumenge vas subratllar que et feia molta il·lusió guanyar el Gaudí i que se’t reconegués “a casa”.

Sí, perquè com que gairebé sempre he treballat a Madrid la gent no m’ubica com a catalana i se sorprèn molt quan dic d’on soc. A més, als Gaudí hi havien els meus amics, la família... Això ho feia molt especial.

De fet, el teu primer treball com a actriu va ser al Club Súper 3. Com és que vas acabar vivint a Madrid?

Perquè sempre que em sortien càstings de pel·lícules o sèries eren a Madrid i després vaig fer Promoción fantasma a Madrid. Així que vaig acabar marxant. No he tornat a rodar en català des que vaig treballar al Club Súper 3, i m’encantaria fer-ho. Directors catalans, truqueu-me. Llàstima que ara sigui tan complicat fer ficció a Catalunya.

Abans de marxar a Madrid vas debutar en cinema amb Blog, d’Elena Trapé, que també va ser premiada als Gaudí per Les distàncies. Tornar a creuar-vos nou anys després en una gala deu ser bonic.

Sí, i tant. Jo tenia 15 anys quan vaig rodar Blog i la recordo com un campament d’estiu en què t’ho passes molt bé, t’emociones molt i coneixes persones que seran amics teus per sempre. Pensa que ens vam ajuntar una colla de noies d’entre 14 i 16 anys per fer una pel·lícula. Jo havia fet un telefilm i coses així, però el cinema semblava una cosa molt gran. Va ser increïble.

La de Viaje al cuarto de una madre és una història molt personal de Celia Rico, molt propera al seu univers familiar. ¿Com et vas preparar un paper tan delicat?

Confiant molt en la Celia. El guió em va emocionar molt; també li vaig fer llegir a la meva mare i va plorar. Però era un repte perquè el personatge no té res a veure amb mi i en alguns moments pensava que potser la Celia s’estava equivocant amb el càsting. Però vaig confiar-hi perquè ella ho veia molt clar i em vaig deixar portar.

Tot i ser un personatge tan diferent, què hi ha de tu en ella?

A banda del meu cos, la veu i les emocions, té part de la meva vulnerabilitat i de la meva tendresa, que no és una cosa que jo tregui a la llum gaire sovint. És un personatge que m’ha obligat a tornar a ser petita, ha sigut un treball molt bonic. A La llamada i El olivo interpretaves papers de més força i expressivitat. ¿És difícil canviar a un registre molt més introspectiu?

Sí, perquè ser introspectiu no vol dir que no tinguis emocions de la mateixa intensitat. I per algú tan expressiu com jo, que sempre se’m nota tot, de vegades és més difícil amagar les emocions que mostrar-les. Però aquest era el repte.

En rebre el teu Gaudí vas agrair a Lola Dueñas la seva forma de mirar-te. Com vau construir aquesta intimitat silenciosa de mare i filla que es veu a la pel·lícula?

Doncs va ser sense voler! Des que ens vam conèixer la Lola i jo ens hem estimat molt. Quan vam rodar la pel·lícula vivíem l’una al costat de l’altra i passàvem molt temps juntes i si cuinava alguna cosa em baixava un tàper. Em va fer una mica de mare, la veritat. I sempre ens fèiem costat i ens ajudàvem l’una a l’altra. A més, tenim maneres de treballar semblants. És difícil d’explicar, però hi ha gent amb qui t’entens molt bé en un rodatge i gent que no, i la Lola i jo ens enteníem a la primera.

Has dit que La llamada et va canviar la vida. ¿De quina manera?

Professionalment, me la va canviar perquè fer teatre durant tres anys és una plataforma increïble perquè la gent et vegi, sobretot en un musical amb un personatge tan meravellós. Però també me la va canviar a nivell personal, perquè amb La llamada vaig conèixer el meu grup d’amics de Madrid, que es van convertir en la meva casa i la meva família.

Quin tipus de cinema t’agradaria fer i amb quins directors?

En realitat no tinc preferència per gèneres ni directors. M’agrada el cinema indie, però un personatge interessant en una bona història i un projecte bonic, en general, sempre m’interessa. Jo com a espectadora soc molt agraïda, em pot agradar la cosa més rara i la més comercial. Una de les últimes pel·lícules que m’han agradat és La enfermedad del domingo, és boníssima.

Ets molt activa en xarxes. Per generació, tu ja les devies fer servir quan eres adolescent. La fama ha canviat molt la forma de fer-ho?

No gaire. Intento tallar-me una mica més que abans de tenir tants seguidors, però alhora vull ser fidel al que sento i no deixar de ser jo mateixa a les xarxes. Però esclar, alguna vegada em truca la meva mare per renyar-me.