Antonio López: “El carrer no està fet per pintar-hi, però ho faig d’aquesta manera o no ho faig”

BarcelonaAntonio López (Tomelloso, Ciudad Real, 1936) s’està convertint en un habitual de l’escena artística barcelonina, encara que sigui amb mostres de petit format. Exposa per segona vegada a la galeria Marlborough -hi presenta la seva escultura més recent, Fátima - i el Palau de la Música li dedica una exposició fins al 24 de juny. Als 82 anys, aquest mestre del realisme espanyol segueix treballant amb molta intensitat. “L’altre dia ho vaig comptar, per curiositat, i em van sortir prop de 70 obres, entre dibuixos, pintures i escultures -afirma López-. Vaig passant d’una cosa a una altra segons el temps, l’estat d’ànim, els models i les facilitats que tinc per treballar en unes o en altres”.

¿Com es relaciona amb la seva obra passada?

Les exposicions que faig últimament són en centres força amplis i s’hi mostra pràcticament tot, en un recorregut cronològic, des de la meva joventut, i m’agrada molt veure-les, m’hi he acostumat. No saps quin plaer que em dona. Es fa una selecció, i hi ha obres que no les vols veure, perquè no t’agraden, tant de les primeres com de les últimes. És un plaer enorme. Té un atractiu molt gran veure com la teva vida està dipositada en cadascun d’aquests treballs. Tinc molt bona memòria i, com que he estat força temps amb cadascun dels treballs, evoquen un moment de la meva vida. També pots veure com has evolucionat, com has anat canviant dins del que ets.

El pintor hiperrealista Richard Estes diu que el gran tema de la pintura és la llum. Quina importància té per a vostè el tema?

El tema el tries tu mateix, i té molta importància. Quan està imposat per un encàrrec, parla més de la societat que te l’ha encarregat que de tu mateix. Però quan té relació amb el teu instint i l’has trobat tu, naturalment diu molt de tu mateix. Per exemple, quan Velázquez va tenir llibertat, va pintar temes que no es pintaven, com la vida de Sevilla. Et preguntes per què un pintor figuratiu no pintava la vida. ¿Perquè estaven atrapats pels encàrrecs? Gairebé no hi cap quadre de gènere de Zurbarán. Des dels impressionistes, en canvi, tenim llibertat per triar els temes.

Té en procés una escultura concebuda a partir d’una fotografia que li van fer quan tenia sis mesos. N’ha dedicat a tots els seus nets i diu que pintar el menjador de casa seva és com fer un autoretrat. ¿Amb les seves obres vol retenir un instant o una persona?

No, és com un homenatge d’admiració a alguna cosa. No tinc un esquema del que vull aconseguir. Hi ha un moviment instintiu com a pintor que em porta a uns llocs i no a uns altres. La primera tria que va ser important és fer figuració.

Tot i la duresa, necessita treballar als llocs que pinta.

Sí, i també és dur haver de matinar molt. El carrer no està fet per pintar-hi, per això hi ha l’estudi. Sortir a la vida, entre tot el tumult d’una ciutat com Madrid, és molt fort, francament. Però ho faig d’aquesta manera o no ho faig.

Què li aporta aquesta dificultat en les condicions de treball al carrer?

El moviment, la llum, que també es mou, el color real de les coses. Tot això no ho veus en una fotografia, que és el que es fa servir habitualment. Però la relació que tens amb el tema quan hi ets al davant és molt diferent, més completa. No pots fer l’obra des del lloc on la vols fer, has d’anar-hi. És com una pesca, està relacionada amb la vida, en neix. Hi ha un regal que la vida no el fa si fas l’obra d’una manera més còmoda. No em costa fer-ho, treballo en soledat, i la possibilitat de sortir de l’estudi és un regal, és un motiu que a mi em sembla positiu. I no m’avergonyeix fer un treball de molta intimitat i concentració en una situació en què gairebé no és possible.

¿La tradició li ha suposat un pes aclaparador alguna vegada?

Per a mi la tradició va unida al llenguatge de l’art modern, són com dos punts de suport. La nostra tradició és meravellosa. No només hi ha el Renaixement, sinó també la Roma de fa dos mil anys, Grècia, Egipte, Mesopotàmia i les coves d’Altamira. Mires enrere i és sorprenent veure la gran quantitat d’obres que s’han fet a partir gairebé sempre del món real. Pintors com Picasso, Chagall, Klee, Dalí i De Chirico m’han donat les claus per entendre l’art antic. M’han orientat tots dos mons: l’antic i el de la meva època.

Li preocupa ser virtuós?

Totes les obres d’art, novel·les i pel·lícules que tenen una càrrega emocional i funcionen és perquè estan molt ben fetes. Tota obra que transmet també ho està. Una pintura de Van Gogh, que en el seu moment semblava que estava mal pintada, està molt ben pintada, perquè si no no seria ell. Des del moment que no hi ha un cànon, existeix la llibertat de fer les coses realment com les sents. El dibuix d’un nen amb una gran desproporció pot ser meravellós.

Quins reptes ha tingut com a escultor? Recordo que la versió en fusta del seu Hombre és plena de rastres dels canvis que hi va fer al llarg dels anys.

Són escultures molt lluitades, perquè volia aconseguir una cosa que portava a dins i que no trobava en els models. Vaig aconseguir-ho a través d’unes combinacions que em van costar molt temps de trobar. M’agrada molt l’escultura com a espectador. No la coneixia quan em vaig iniciar en la pintura amb el meu oncle a Tomelloso. La vaig descobrir al Museu de Reproduccions Artístiques quan vaig anar a Madrid, on hi havia unes reproduccions magnífiques en guix de la Venus de Milo i la Victòria de Samotràcia, i vaig quedar astorat. Vaig pensar que l’escultura era la meva pàtria. L’escultura m’apassiona enormement i la faig amb molt plaer.

Les seves obres acostumen a estar entre les més cares de la fira Arco, i el 2008 Christie’s va adjudicar Madrid desde las Torres Blancas per 1,7 milions d’euros. ¿Quina sensació li produeixen aquests preus tan alts?

Era una obra que ja no em pertanyia i per tant no depèn de la meva voluntat. Es tracta d’algú que un dia va comprar l’obra per força menys i ja no la vol tenir, se la vol vendre. És un tràngol. El que m’inquieta realment és quan torna a sortir a la venda una obra que va ser difícil de vendre el primer cop. Prefereixo no assabentar-me’n gaire, però a vegades t’agafa de prop i te n’assabentes. Si es cobreix el preu, me n’alegro, esclar, i si el supera, més.

Amant de Bach, estranyat per Pla

La presentació de l’exposició d’Antonio López al Palau de la Música no va ser com les habituals, sinó que l’artista va conversar amb els dos comissaris de la mostra, la historiadora Violant Porcel i el director artístic adjunt del Palau, Víctor García de Gomar. L’exposició està formada per obres d’entre 1960 i 2017, entre les quals destaquen l’oli La cena (1971-1980) i el muntatge de dibuixos preparatori, propietat de l’artista. De la parella d’escultures que presideixen la sala, el bronze Dona (2017) és inèdit, i també criden l’atenció el relleu en bronze La fresquera (1960), que López tenia al jardí i que ha repatinat per a la mostra, i el cap gegantí de la seva neta, Carmen adormida - Nit (2007), propietat de la Fundació Sorigué i ubicada a la terrassa del Palau.

Dues obres tenen un vincle molt íntim amb l’artista. Rosas de Ávila VIII i Rosas de Ávila XI remeten a l’època en què López tenia un taller a la ciutat i cada cop que en marxava amb la dona, Mari Moreno, també artista, li regalaven un ram de roses. Quan van deixar d’anar-hi, López va decidir que li pintaria les roses a la seva dona perquè en continués tenint cada any.

A López li agradaria fer una pintura de Barcelona, i està buscant el punt des d’on es va fer una fotografia que va veure de tota la ciutat, una franja de mar i el cel. L’última part de la conversa, en què va parlar dels seus gustos musicals i literaris, va ser tan sucosa com l’estrictament artística: va explicar com, de petit, el va fascinar el Clar de lluna de Beethoven i quan més endavant va descobrir Bach. Pel que fa als llibres, està immers en El quadern gris, malgrat que no el convenç que Pla només pari atenció en la descripció dels objectes. “M’estranya la manca d’interès que té, per exemple, respecte la manera com crema la llenya d’olivera. Trobo a faltar que parli d’una persona nua, a veure què en diria”, va dir López.