Antony Beevor: “Els governs s’equivoquen per complet intentant legislar la història”

MadridSetanta anys després del seu final, la Segona Guerra Mundial encara desperta l’interès de milers i milers de lectors. Tant, que l’escriptor Antony Beevor, tota una autoritat en la matèria, avisa de “l’estupidesa” de comparar qualsevol fet dramàtic actual amb aquell conflicte bèl·lic. Ara es capbussa en la Batalla de les Ardenes, l’últim intent -frustrat- de Hitler per dividir els aliats al front occidental, a les acaballes del 1944.

Quin impacte tenen les Ardenes en el final de la guerra?

Significa gairebé el cop de mort a la Wehrmacht [les forces armades alemanyes] i fa impossible que resisteixin la gran ofensiva soviètica de mitjans del gener del 1945. Stalin i els historiadors russos van intentar argumentar després que els aliats occidentals es van salvar gràcies a la seva ofensiva, però això és fals: el 26 de desembre [del 1944] els aliats ja havien bloquejat els alemanys i els havien començat a destruir.

¿És atribuïble a Hitler l’error estratègic de descuidar l’orient?

Completament. El general Guderian, que era el responsable del front oriental, va quedar horroritzat quan va sentir a parlar del pla de Hitler per atacar a l’occident perquè ell sabia que sense aquelles tropes a l’est no podria resistir als russos.

¿Sense l’ofensiva de les Ardenes, la guerra hauria tingut un altre final?

No crec que el final hagués sigut gaire diferent. Els americans haurien pogut arribar just abans que l’Exèrcit Roig a Berlín, però Eisenhower va detenir les seves tropes perquè ja hi havia acord sobre les zones d’ocupació. Ell es preguntava quin sentit tenia prendre la ciutat si després n’hauria de tornar la major part als russos. Churchill, en canvi, era del parer que com més territori tinguessin els aliats occidentals, més marge per fer complir a Stalin els compromisos de la Conferència de Ialta. Els Estats Units, però, no tenien cap interès en la política de postguerra europea.

Per què?

Volien treure les tropes per acabar la guerra contra el Japó. A més, hi havia un sentiment general que la guerra era fruit de la corrupció al vell món i que era el segon cop que havien hagut de rescatar Europa.

Escriu que Hitler confiava en la desunió dels aliats.

Sí, de fet cap coalició sol estar gaire cohesionada. Churchill deia que fer la guerra en una coalició sempre és molt difícil però que lluitar sense aliats sempre és pitjor.

Quin impacte va tenir la batalla sobre la població de la zona?

Va destruir pobles, granges i moltes esglésies perquè els observadors d’artilleria s’enfilaven als campanars i, per això, els tancs era cap on primer disparaven. Un cop va arribar el desgel, la pudor dels cossos humans i dels animals morts va fer-se insuportable. Sovint l’aigua estava enverinada per les granades de fòsfor blanc, que eren terribles perquè cremaven sense parar. Els americans en tenien i, a vegades, soldats poc intel·ligents les portaven a sobre, de manera que podien caure i acabar lesionant-los a ells. Quan això passava, no hi havia possibilitat de salvar el soldat i calia disparar-li perquè el dolor era insuportable.

Quin va ser el paper de la resistència en les primeres hores, fins que van arribar els reforços?

D’una importància enorme. L’atac alemany depenia d’un desplaçament ràpid. Companyies de soldats van frenar l’avançament, i això va permetre a Eisenhower enviar reforços. Hitler no s’esperava que actués amb tanta rapidesa perquè donava per fet que abans hauria de consultar la decisió amb Washington i Londres. Però Eisenhower tenia poder absolut com a comandant suprem i va ser capaç de portar 90.000 soldats en 24 hores a les Ardenes. I 90.000 més l’endemà. Hitler, un cop més, va cometre un error de càlcul.

Com aconsegueix arribar a un públic tan ampli amb temes, d’entrada, tan específics i complexos?

És interessant veure com ha canviat la història en els últims 40 anys. Abans era una cosa que anava de dalt a baix, era una versió col·lectiva. En un període curt de temps canvia la geopolítica, cau l’URSS, s’inventa internet, les jerarquies piramidals socials s’aplanen. Paral·lelament, la gent s’interessa molt més per la història però sobretot pel destí de l’individu. I jo vaig tenir la sort que Stalingrad va ser el llibre adequat en el moment adequat: l’èxit s’explica per la transformació social i perquè l’èmfasi del llibre estava posat en l’ésser humà individual i no pas en el col·lectiu.

Quin consell donaria a algú que volgués seguir els seus passos?

No comencis a escriure el primer paràgraf fins que hagis acabat tota a investigació. I un altre: escriu el llibre per a tu, no per al públic.

¿Els llibres d’història són una vacuna per no repetir el passat?

Tinc la ferma creença que els governs s’equivoquen per complet intentant legislar la història. Això ha de ser acordat pels historiadors. La Segona Guerra Mundial s’ha convertit en un punt de referència per a polítics i mitjans a l’hora de parlar de qualsevol crisi o conflicte, i això és molt perillós. És estúpid intentar explicar les coses d’ara en termes del passat però la gent mira el passat com si fos una mena de fórmula per entendre el futur. I no ho és. Sí que ens pot dir, però, el que no hem de fer.