Arata Isozaki porta el Palau Sant Jordi a la lliga del premi Pritzker

El jurat destaca el seu caràcter avantguardista i que va ser el primer a bastir ponts amb Occident

Els arquitectes japonesos segueixen arrasant al premi Pritzker, considerat el Nobel de l’arquitectura : el guanyador d’enguany, Arata Isozaki, és l’autor del Palau Sant Jordi, del palau d’esports de Palafolls (que és una primera versió del Sant Jordi) i de la plaça d’accés del CaixaForum de Barcelona, on destaca un arbre metàl·lic amb una coberta de vidre que vol fer dialogar l’arquitectura modernista de la Fàbrica Casaramona amb la contemporània. El jurat del guardó no s’ha estalviat els elogis a l’hora de justificar el premi, potser perquè Isozaki està considerat “l’emperador dels arquitectes japonesos”: destaca el seu caràcter avantguardista i pioner, la seva versatilitat, la seva erudició i la seva proximitat. “Clarament, és una de les figures més influents del món de l’arquitectura contemporània, amb la seva recerca constant i perquè no li fa por provar noves idees. La seva arquitectura se sosté en una comprensió profunda, no només de l’arquitectura sinó també de la filosofia, la història, la teoria i la cultura”, es pot llegir en l’acta del jurat. “Ha unit l’Orient i Occident -diu també l’acta-, no a través de la imitació ni el collage, sinó forjant nous camins. És un exemple de generositat, ja que dona suport a altres arquitectes i els encoratja en els concursos i a través d’obres col·laboratives”.

Organitzat per la Fundació Hyatt, el Pritzker està dotat amb 100.000 dòlars i una medalla commemorativa, i Arata Isozaki el rebrà al maig durant una cerimònia al Palau de Versalles. Per al jurat, l’arquitectura d’Isozaki és “heterogènia” i va des del que és vernacular fins a l’ús de la tecnologia avançada. Precisament el Palau Sant Jordi, que va ser construït amb motiu dels Jocs Olímpics, és un bon exemple de com Isozaki va fer servir els avenços tecnològics, ja que la cúpula va ser aixecada del terra per 12 gats hidràulics al llarg de 10 dies. La primera versió va ser descartada perquè la coberta era massa complexa per a les grans dimensions del Palau Sant Jordi però sí que es va poder construir a Palafolls. Pel que fa a la resta de l’Estat, Isozaki és l’autor d’un complex de set edificis a Bilbao batejat com a Isozaki Atea i de l’edifici Domus a la Corunya.

En solitari des del 1963

Arata Isozaki va néixer l’any 1931 a Oita, al sud del Japó, i es va formar a la Universitat de Tòquio. Va fundar el seu propi despatx l’any 1963 i al llarg dels anys ha ampliat les tipologies de les seves obres i el seu radi d’acció arreu del món: entre els seus últims treballs hi ha el Centre de convencions de Qatar, a Doha (2011), i l’Ark Nova, una estructura inflable itinerant dissenyada juntament amb l’artista Anish Kapoor i sorgida el 2011 arran del tsunami que va assolar el Japó. Per al jurat del Pritzker, un dels últims treballs d’Isozaki, la torre Allianz a Milà (2018), és un exemple de com l’arquitecte no abaixa la guàrdia malgrat que ja té una trajectòria de més de 50 anys. “La torre és un testimoni de la seva habilitat per entendre el context en tota la seva complexitat i per crear edificis ben executats i inspiradors, i que són reeixits tant per a la ciutat com pel que fa als espais interiors”, diu el jurat.

Entre les primeres obres al Japó d’Isozaki hi ha la biblioteca de la prefectura d’Oita, que està considerada una obra mestra del brutalisme al Japó. Tot i així, el jurat del Pritzker subratlla que Isozaki “no ha seguit les tendències sinó que ha forjat el seu propi camí”. També destaca que “mai no ha seguit l’ statu quo sinó que l’ha desafiat”. “En la seva recerca -afegeix el jurat-, va crear edificis d’una gran qualitat que avui encara es resisteixen a les categoritzacions, reflecteixen la seva evolució constant i són sempre frescos”. Per això, l’arquitecte no està lligat a un llenguatge massa reconeixible: mentre que les formes orgàniques són característiques d’edificis com la biblioteca central de Kitakyushu i les branques de la façana del centre de convencions de Qatar, una de les obres nord-americanes d’Isozaki, el Museu d’Art Contemporani de Los Angeles, beu de l’arquitectura postmoderna. Pel que fa al seu caràcter col·laboratiu, crida l’atenció el pla general d’habitatges Nexus, a Fukuoka, alguns dels quals són d’arquitectes com Oscar Tusquets, Rem Koolhaas i Steven Holl.

La Barcelona dels Pritzker: 11 arquitectes que han deixat empremta a la ciutat

El primer arquitecte japonès que va guanyar el premi Pritzker va ser Kenzo Tange (1987), l’autor de dos estadis olímpics a Tòquio i l’arquitecte amb qui Isozaki va treballar quan va acabar els estudis. Malgrat el seu caràcter imperial, nombrosos compatriotes el van rebre abans que Isozaki: Tadao Ando (1995), Kazuyo Sejima i Ryue Nishizawa (2010), Toyo Ito (2013) -també conegut a Barcelona per l’ampliació de la Fira- i Shigeru Ban (2014) -autor d’edificis de cartró en zones afectades per desastres naturals-. En edicions anteriors el Pritzker el van rebre arquitectes com els RCR, Zaha Hadid, Rafael Moneo, Oscar Niemeyer, Norman Foster, Álvaro Siza i Richard Meier.