MÚSICA

Arcade Fire, ningú pot competir contra els reis

Els canadencs presenten el seu cinquè disc, ‘Everything now’, al Palau Sant Jordi

Quatre concerts a Barcelona en menys de dos anys. La capital catalana segueix sent una de les ciutats fetitxe d’Arcade Fire, que ahir repetien al Palau Sant Jordi després de la seva actuació del 2010. L’excusa d’aquesta nova visita era la parada de la gira Infinite content, que els canadencs han portat per tot el món i que van iniciar l’any passat al Primavera Sound, on van fer dos concerts, un d’ells secret i a tall d’assaig general, quan encara no s’havia estrenat el seu últim disc. Everything now és un treball que intensifica la línia iniciada a Reflektor, on el combo liderat per Win Butler manté l’aposta pels sintetitzadors, les influències dels vuitanta i el gust pel ball, intentant no allunyar-se gaires centímetres de la seva marca registrada: pop carregat d’èpica barroca i sentimental.

Presentats, en català, com si fossin púgils a punt d’una batalla, Arcade Fire van pujar a l’escenari -un ring situat al mig de la pista d’un Sant Jordi amb força cadires buides- amb una ràfega incontestable de cops, com Jake Lamotta. Un vendaval esquerra-dreta que va començar amb Everything now, primer senzill del nou disc, i Rebellion (lies),un dels hits seminals de l’àlbum de debut del grup. Fent un símil futbolístic de les intencions del grup, la consigna era tan cruyffista com la de “sortiu i disfruteu”, i, sobretot, feu disfrutar la parròquia. Una passejada pel nou material i que ningú marxés de la Muntanya Màgica sense una bona ració d’èxits històrics.

La força del ‘hit’

A diferència de l’última vegada que els havíem vist en una sala -un Razzmatazz massa petit per a la grandiloqüència de la proposta-, aquí van esplaiar-se amb un espectacle de llum i colors més habitual en ells. En una encertada perestroika musical, els canadencs no van obstinar-se a presentar el seu últim disc, un elapé que, per primera vegada en tota la seva trajectòria, s’ha abonat a les crítiques tendint a tèbies. Sigui per aquest motiu o pel seu catàleg de cançons envejable, Arcade Fire van limitar-se a atacar, amb precisió, només els moments més lúcids d’ Everything now, com l’electrotropical d’Electric blue i Put your money on me, un deliciós homenatge a ABBA. Aquests serien els únics viatges al present de tota la primera part de concert. La resta? Delorean amb l’artilleria pesant, en tota la seva magnitud i lliurats a la rauxa més absoluta: Here comes the night, The suburbs, Afterlife, Sprawl II (Mountains beyond mountains), Tunnels i No cars go, un himne rotund, precís i immortal.

Si el Barça té un tipus anomenat Leo Messi amb qui guanya partits quasi sense ni sortir al camp, Arcade Fire té un altre número 10 (són fins a nou músics a l’escenari): l’entusiasme. És obvi que tenen facilitat per facturar peces pop que busquen, gairebé descaradament, la comunió amb el públic. Però sense l’entrega que despleguen a l’escenari, la fórmula no funcionaria. No són guapos i estèticament poden semblar-te una orquestra balcànica sortida d’un after hours de l’any 1983, però saben aixecar tot un pavelló com ningú en aquest negoci. I això que van deixar a Mont-real jugades guanyadores com Neighborhood #1. És igual, quan pots permetre’t el luxe d’acabar el concert amb Wake up i la sensació d’una felicitat compartida, la Copa és teva. I tu ets un rei que passa per davant de qualsevol altre grup de guitarres que vulgui competir.

Més continguts de