MÚSICA
Cultura 09/03/2017

Arcadi Volodos: “El món d’avui necessita més silenci que mai”

Pianista. Actua a l’Auditori amb l’OBC dissabte i diumenge

Marta Porter
5 min
Arcadi Volodos: “El món d’avui necessita més silenci que mai”

BarcelonaEl pianista rus Arcadi Volodos (Sant Petersburg, 1972), amb un extens club de fans que el veneren allà on toca, torna a L’Auditori de Barcelona per interpretar dissabte i diumenge dins la temporada de l’OBC el Concert per a piano núm. 3 de Beethoven, dirigit per Josep Pons. El programa inclou també obres d’Hèctor Parra, Franz Schreker i Béla Bartók. Fem l’entrevista en un dels camerinos de L’Auditori. Al costat, la concertino de l’OBC assaja amb el violí. “Sonata de Beethoven”, diu Volodos. “Tanco la porta?”, pregunto. “Sí, per als músics el silenci és una necessitat. El món d’avui necessita més silenci que mai. El silenci és el gran misteri de la música. Les pauses són silenci; sense silencis la música no existiria”.

¿I com s’ho fa al metro, als hotels, als restaurants, amb el fil musical?

He après a no escoltar, perquè si no ja no podia sentir la música que jo volia dins meu.

¿Com afronta el concert de Beethoven?

Durant els primers anys de la meva carrera vaig tocar molt repertori rus (Rakhmàninov, Prokófiev, Txaikovski...), perquè molta gent m’ho demanava, però ara toco el que em ve de gust, molt repertori alemany. Els últims anys estic amb el Tercer concert de Beethoven i el Segon de Brahms. El de Beethoven està escrit en do menor, una tonalitat bàsica en tota l’obra del compositor (també ho estan la Cinquena simfonia, la Patètica i la Sonata op. 111), i és un concert important, ja que fa de pont entre el primer Beethoven i el que vindrà després.

¿Prefereix tocar sol o amb orquestra?

Sol. M’agrada assumir tota la responsabilitat. Amb orquestra, el resultat no depèn només de tu sinó també del director, de l’estat d’ànim dels músics, depèn de massa coses. Recordo quan feia gires amb orquestres: els primers dies els músics tocaven força bé, però quan anàvem repetint els concerts ja n’estaven cansats, s’adormien tocant. A més a més, jo visc de nit, em llevo a les 11 o les 11.30 del matí i no puc anar als assajos, que són a les 9 o a les 10. Sempre demano si podem fer dos assajos el dia abans del concert i el dia de l’actuació no toco mai, necessito descansar.

A què dedica més hores, als dits o a pensar?

La part més important és el cap. Esclar que cal fer digitacions, sobretot si estrenes una obra, però quan ja l’has tocat en un escenari no cal practicar més. Per a mi la creació d’una obra neix després de la primera actuació. És com un vaixell que emprèn un viatge, preparar-lo és cansat, però quan comences el viatge veus com l’obra evoluciona, com creix i es desenvolupa. I a mi m’interessa aquesta part del viatge. Fins que notes que s’acaba, que arribes a un destí.

Al llarg de vint anys de carrera només ha enregistrat vuit discos. Per què tan pocs?

Els discos formen part del màrqueting. Fa 50 o 60 anys s’enregistraven discos perquè les obres quedessin per a la posteritat, però ara ja està tot gravat. Tenim 112 versions del segon concert de Rakhmàninov. Per què en volem una altra? ¿És necessària o és una altra bombolla de sabó que explotarà en un no res? Abans de fer un disc t’has de preguntar què pots aportar de nou. Crec que està bé deixar un llegat quan tens alguna cosa a dir.

El mes que ve treu un nou disc de Brahms.

Sí, ha sigut un treball molt intens, perquè he gravat cada obra vint o vint-i-cinc vegades. Després anava a casa a escoltar-les i analitzar-les per veure què estava bé i què s’havia de millorar, i això et pren molta energia. Són obres que ja fa molts anys que toco. Ara n’estic començant a preparar un altre amb les dues últimes sonates de Schubert.

L’últim era Música callada de Frederic Mompou. Què li va interessar d’ell?

Un amic, en Carles Julià, me’l va fer escoltar i em va agradar molt, un so nostàlgic, minimalista, com Ravel. Però quan vaig descobrir la Música callada, vaig entendre tota la seva filosofia, el seu esperit zen, la dualitat entre les notes i els silencis. Ho vaig tocar a la Filharmònica de Berlín i al Concertgebouw d’Amsterdam amb el públic en silenci absolut durant 20 minuts. Va ser impressionant. Mompou deia que el silenci és l’eternitat sonora, la seva música és pura metafísica; ell no volia innovar i, malgrat tot, la seva música expressa alguna cosa diferent, és silenci sonor. Ell deia: “Jo no componc, descomponc”.

Vostè ha passat de fer 200 concerts a l’any a uns 40 o 50. Per què?

Amb els anys aprens què vols i què no. Vaig tenir un principi difícil i la meva carrera no va començar amb concursos de piano com era l’habitual sinó que per casualitat una persona de Sony va escoltar un casset meu i em va venir a buscar. Vaig començar a fer concerts sense parar, com fa sempre la indústria musical, que et llança per tot el món i després cada artista escull què vol. Ara tinc una filla de tres anys i no em compensa fer tants viatges. Vull donar sentit a la paternitat, d’aquí que també faci aquestes master classes com la de demà (avui a les 19 h a L’Auditori). Crec que puc inspirar els joves.

Ha fet moltes transcripcions d’obres clàssiques. ¿Li interessa la composició?

Hi ha tanta música clàssica que, ¿què pots aportar de nou? [Fa un acord musical dissonant al piano.] I això no m’agrada. Per fer la teva pròpia música has de trobar el teu estil, però sempre s’assemblarà a alguna cosa. A mi m’agrada més el que feia Liszt, que eren improvisacions a partir d’obres clàssiques. Amb les improvisacions és quan demostres que realment has après a parlar l’idioma d’un compositor concret. Abans es feia molt, però ara s’ha perdut.

Li interessa l’actualitat política?

No. Crec que és un gran error de la humanitat jutjar sobre coses de les quals no entens. Jo no en sé, de política, ni sé per què els polítics fan el que fan, igual que no entenc que la gent digui que tal persona és un mal metge. No pretenc tenir opinió, no soc tan sofisticat. Jo sé tocar el piano, i això és el que faig, la meva opinió té poc valor.

Vostè viu a Madrid. Què n’opina que s’elimini la música de l’educació bàsica?

De crisi n’hi ha a tot arreu, però si retalles en educació i en sanitat, a llarg termini aquella societat pot patir molt. Cal ajudar els joves perquè no marxin del país.

Què li aporta la música?

Toco per al públic, però no per rebre aplaudiments o fer propines, sinó per l’electricitat que es crea, la tensió, per establir aquesta comunicació en què em sento com un mèdium entre el compositor i el públic. La música ens fa arribar a mons on l’ésser humà no pot arribar per si sol. És on acaben les paraules que comença la música.

stats