Arco s’evadeix de l’actualitat amb gran art

MadridArco està de festa. La fira d’art contemporani més important de l’Estat celebra els 35 anys de trajectòria i la fundadora, la galerista Juana de Aizpuru, va ser ahir una de les protagonistes de la jornada. La gran dama dels galeristes espanyols, amb la seva inconfusible cabellera vermella, atenia les televisions mentre professionals del sector i col·leccionistes omplien els pavellons 7 i 9 d’Ifema. S’hi respirava un ambient festiu i entusiasta.

Quan Juana de Aizpuru va fundar Arco -abans que Madrid, Barcelona va ser candidata per acollir-la- Espanya estrenava democràcia i tenia set de modernitat. Ahir, en una edició en què participen 221 galeries de 27 països, als passadissos atapeïts del recinte firal no hi havia lloc per al govern en funcions, la corrupció i el pacte entre Pedro Sánchez i Albert Rivera. Un dels fets que més cridaven l’atenció era el predomini de la pintura i els grans formats i que l’art amb una càrrega crítica té menys pes que en altres edicions. La galeria brasilera Baró exhibeix una bandera feta amb bitllets de dòlars que més que una crítica al capitalisme sembla la bandereta per rebre els Misters Marshalls encarnats en directors de museus i de fundacions que compraran les obres.

2,5 milions per un Antonio López

Aquest any el convidat especial d’Arco és Lisboa i ahir es va anunciar que el país convidat l’any vinent serà l’Argentina. La galeria Marlborough acostuma a portar l’obra més cara de cada edició d’Arco i aquest cop tampoc no ha fallat. Al seu estand s’hi pot veure Dona a la banyera, un Antonio López del 1968 que es ven per 2,5 milions d’euros, i El jardí del darrere per 1,9 milions. L’obra d’un altre artista espanyol, però d’una generació posterior, Juan Muñoz, brilla a la Galería Elvira González. La mort prematura de l’artista ha fet que les seves obres encara es cotitzin més i en aquest espai exposen Two figures one laughing at one hanging. El preu és d’1,5 milions d’euros i ja està venuda. També hi exhibeixen un Tàpies, Oposició (1960), que costa 920.000 euros.

Pel que fa a l’art més crític, l’artista cubà Carlos Garaicoa exposa una de les peces amb més carrega social: ha recreat un tros de vorera dins la fira. Un bocí de realitat irromp dins l’arquitectura blanca i polida dels estands. La peculiaritat és que les tapes de les clavegueres fan referències a diferents problemàtiques socials, i l’artista fa una crida a la rebel·lió social des de baix i contra els poders de les operadores telefòniques, les grans empreses elèctriques i de telecomunicacions que, per sota l’asfalt dels carrers, condicionen les vides dels ciutadans.

Els vells amics

Per celebrar el 35è aniversari, Arco ha convidat una selecció galeries que han sigut importants al llarg de la seva història. Una altra de les novetats d’aquesta edició és el protagonisme de la performance. La veterana galeria novaiorquesa Marian Goodman és una de les galeries convidades. Al seu estand es llueix amb el diàleg d’un artista consagrat i un jove que marca la línia de les galeries convidades. Les parets del seu estand estan cobertes amb una peça de John Baldessari i a l’interior es pot assistir a una performance de Tino Sehgal, finalista del prestigiós Turner Prize el 2013: Kiss (clean version) és una lliçó de sofisticació i economia de mitjans i un tractat sobre la percepció de les obres d’art. El públic entra dins una cambra completament a les fosques. Quan els ulls s’han acostumat a la foscor i després que dues veus hagin anunciat el títol de la peça, pot veure com un noi i una noia, nus, recreen alguns petons famosos de la història de l’art, com els d’Auguste Rodin i Gustav Klimt. Els treballadors de la galeria Marian Goodman adverteixen els espectadors que no està permès fer fotografies dins la sala -alguns encenien el mòbil per veure què hi havia- i que la netedat a la qual fa referència el títol de la peça respon a la “manca de referents de temps i socials” que experimenten els espectadors. Amb tot, sí que es pot observar que els dos intèrprets són blancs.

Precisament la càrrega política del color de la pell és un dels cavalls de batalla d’una altra obra molt fotografiada ahir, la performance de l’artista mexicà Emilio Rojas Colonial color palette. Aquesta obra és més espartana que la de Sehgal i més efectista. Rojas es converteix ell mateix en una mercaderia per criticar el colonialisme recordant, també, que els llapis de color de la marca Crayon tenien noms amb connotacions racials com “vermell indi” que després van ser modificats.

Com es ven una ‘performance’?

Rojas va arribar a l’estand de la galeria abans de la inauguració dins una pila de 16 palets pintats transportada per un toro mecànic. Durant l’acció ell es manté immòbil mentre dues persones els hi van posant a sobre. “La peça aborda com l’educació ens conforma, i quan l’artista entra dins els palets ens confronta a la pregunta: de quin color és?”, deien els galeristes de l’espai que el representa, José de la Fuente, de Santander.

Però, com es pot comercialitzar una acció? La performance està guanyant pes dins les grans fires internacionals. D’una banda es poden adquirir materials generats al voltant de la realització d’aquest treball efímer. I les galeries també venen el que es coneix com a performances delegades. Els col·leccionistes i els museus poden adquirir els drets per representar-les i les instruccions precises perquè puguin fer-ho sense que l’artista hi sigui present.

Dotze de les galeries d’aquesta edició d’Arco són catalanes, i també hi participa la fira Arts Libris amb una vintena d’expositors nacionals i internacionals. Pel que fa a l’art català, l’oferta de la galeria Michel Soskine, amb seus a Madrid i Nova York, és sorprenent: tenen a la venda més de mitja dotzena de tapissos de Josep Grau Garriga i la mateixa quantitat d’escultures de canya de bambú de Moisès Villèlia. Totes les peces provenen dels llegats d’aquests artistes. Els tapissos es venen entre 11.000 i 25.000 euros. Les escultures, entre 17.000 i 48.000 euros. La sala va dedicar una exposició a Grau Garriga fa pocs mesos i té previst inaugurar en els pròxims mesos el seu nou espai amb una mostra de Moisès Villèlia.

El Banc Sabadell i David Bestué, premiats

La Fundació Arco ha atorgat un dels premis A de col·leccionisme al Banc Sabadell en la categoria de col·leccionisme corporatiu per la seva col·lecció d’art contemporani. El director, Miquel Molins, continuava treballant ahir de matí i es va interessar per peces de l’artista portuguès Pedro Cabrita Reis a la Galería Juana de Aizpuru. Així mateix, l’artista barceloní David Bestué ha sigut premiat per la Comunitat de Madrid, que adquirirà la seva obra Expositor, que és a la García Galería per a la col·lecció Arco dipositada al centre CA2M de Móstoles. La peça de Bestué consisteix en una estructura metàl·lica que posa en diàleg i tensió rosetons modernistes i llantes de motocicleta.