Publicitat
Publicitat

ARQUITECTURA

Arquitectes mediterranis als països on sempre neva

Quatre despatxos catalans i espanyols construeixen a Noruega i Finlàndia

Uns antics dipòsits de gra de la ciutat noruega de Kristiansand són gairebé com una catedral. Le Corbusier en va lloar les proporcions quan els va visitar, i ara es convertiran en un museu d’art contemporani, un temple per a l’art: el despatx barceloní de Mara Partida, Boris Bezan i Héctor Mendoza, coneguts pel Centre García Lorca de Granada, ha guanyat el concurs internacional per donar un nou ús a aquestes sitges, juntament amb un altre estudi barceloní, el del noruec Magnus Wage i Maria Mestres. “Els escandinaus són oberts, saben valorar el que té unes qualitats importants i el que pot fer que la seva societat creixi, malgrat que les seves formes de viure siguin diferents. I tenen molt clar que la qualitat de l’arquitectura espanyola és molt bona”, explica Mara Partida, que el 2014 va acabar un altre museu d’art contemporani a Finlàndia, el pavelló Gösta de la Fundació Serlachius. “A Noruega s’han estudiat molt els espais públics d’Espanya. Barcelona ha sigut un model”, subratlla Wage, que també és l’autor de l’ajuntament de la localitat noruega de Forde.

Anna i Eugeni Bach també coincideixen en aquesta bona consideració: “No s’escapen de la bona repercussió que l’arquitectura espanyola, i creiem que especialment la catalana, estan tenint en el món arquitectònic europeu”. El seu cas és especial: “L’Anna és finlandesa i intentar dur a terme projectes a Finlàndia és gairebé tan natural com fer-los a Catalunya”, subratlla Eugeni Bach. Fa pocs anys van construir una caseta de jocs per als seus fills a Finlàndia. És una obra petita, però no menor, perquè els va permetre aprendre unes tècniques per treballar la fusta que ara apliquen en una casa que estan fent també a Finlàndia.

Aquesta voluntat d’aprendre i d’intercanviar idees sembla un tret comú dels despatxos més joves, en contraposició a la que potser és l’obra més coneguda d’un arquitecte espanyol als països escandinaus, el gratacel Turning Torso, de Santiago Calatrava, a Malmö (Suècia). Les sitges de Kristiansand estan ubicades en una zona que es va començar a reactivar amb equipaments culturals la primera dècada d’aquest segle, i com que l’òpera que hi ha al davant ja és un edifici emblemàtic, els arquitectes no van voler fer una altra icona i es van concentrar en l’interior.

A l’hora de treballar als països escandinaus han de tenir en compte el clima i els materials, i també el fet que els despatxos i els projectes s’organitzen de manera diferent. “A Espanya l’arquitecte encara és el responsable del projecte, mentre que a Noruega les enginyeries de l’estructura i de les instal·lacions van per separat. El projecte és el resultat d’una negociació”, explica Wage. Aquestes diferències també són perceptibles en la manera com viu la gent: “El públic i el privat estan molt marcats i la idea de confort, per raons climàtiques, és molt important”, diu Juan Elvira, autor d’una residència d’estudiants a Trondheim (Noruega) amb la seva sòcia Clara Murado i Javier Krahe.

La relació entre els arquitectes del nord i del sud d’Europa es remunta als anys 30, quan els escandinaus van fixar-se en els seus col·legues mediterranis, i als anys 80: amb la democràcia, referents com Alvar Aalto i Arne Jacobsen van ser una font d’inspiració. Una altra fita destacada d’aquesta relació és el Moderna Museet, a Estocolm, de Rafael Moneo; i un altre degà del sector, Juan Herreros, està construint a Oslo el Museu Munch.

Aquest gran edifici, que s’inaugurarà el 2019 i que forma part de l’operació urbanística d’un nou barri al litoral de la ciutat, ha sigut tot un repte. L’arquitecte va guanyar el concurs de l’edifici el 2009 i va trobar que la participació ciutadana a Noruega estava consolidada en un moment en què a Espanya no tenia la repercussió que té actualment. “L’arquitecte està molt exposat i ha d’estar molt disposat al diàleg. No es tracta de convèncer, sinó d’escoltar”, diu Herreros, que també destaca que l’arquitecte no és “el responsable” del cost d’un edifici.

Quatre edificis nòrdics i alhora catalans i espanyols

Moderna Museet (1998)
Volums fragmentats i minimalisme: aquesta obra de Rafael Moneo està considerada una icona d’Estocolm, però va tenir greus problemes d’humitats.

Teknobyen (2011)
Murado, Elvira i Krahe van revolucionar les residències d’estudiants noruegues amb un equipament que té una sola cuina i un gran saló per afavorir les relacions personals.

La Caseta (2011)

Anna i Eugeni Bach van fer aquesta caseta de jocs a Finlàndia per als seus fills seguint les tècniques tradicionals que es fan servir en els graners i els magatzems rurals. Ara també les apliquen en una casa al mateix país.

Pavelló Gösta (2014)

Els marcs de fusta d’aquesta ampliació dissenyada per Partida, Bezan i Mendoza dialoga amb el parc que l’envolta i també amb la seu històrica de la Fundació Serlachius.

Els llibres que ens fan grans

Més continguts de

Els llibres que ens fan grans
PUBLICITAT
PUBLICITAT