THE NEW YORK TIMES / NOVA YORK.El currículum del jutge federal Paul G. Gardephe inclou molts èxits remarcables, però no cap grau en història de l'art. Així i tot, se li ha demanat resoldre un interrogant en què fins i tot els experts més eminents no es posen d'acord: tres reputades obres mestres de l'art modern són autèntiques o falses?
La situació del jutge Gardephe no és un cas aïllat. Malgrat que no hi ha estadístiques sobre si aquests casos van en augment, els advocats estan d'acord que la temptació de recórrer als tribunals per resoldre les controvèrsies que genera l'autenticitat d'una obra d'art creix a mesura que augmenten els preus al mercat. El fet és que als jutges i als membres dels jurats que no tenen formació artística sovint se'ls demana arbitrar entre experts que han dedicat la seva vida a analitzar el traç d'una pinzellada.
Escàndol a la galeria
Els tres casos artístics que el jutge Gardephe té entre les causes pendents van ser posats en mans de la justícia pels patrons de la desapareguda galeria novaiorquesa Knoedler & Company, que van acusar la sala de l'Upper East Side i la seva anterior presidenta, Ann Freedman, d'haver-los estafat gastant-se milions de dòlars en falsificacions.
Les resolucions del jutge depenen més, en última instància, de les filigranes de la llei de contractes que de les determinacions sobre l'autenticitat de les obres. Així i tot, els acusats i els demandants estan molt enfeinats reunint impressionants llistes d'experts artístics i forenses que tenen l'esperança de convèncer el jutge que les pintures, atribuïdes a Jackson Pollock, Willem de Kooning i Mark Rothko, són obres clarament originals o falsificacions descarades.
Els jutges i els membres dels jurats acaben decidint, per descomptat, i de manera habitual, davant els experts en disputa. Com va dir Ronald D. Spencer, especialista en dret artístic, "un jutge s'ha de pronunciar sobre un cas de negligència mèdica, encara que no sàpiga com s'extreu un càlcul biliar". Quan es tracta de qüestions relacionades amb l'autenticitat d'una obra, però, els advocats s'adonen que els tribunals i el món de l'art sospesen les proves de maneres diferents.
El cas Da Vinci
Els jutges i els membres dels jurats populars s'han vist empesos a fer dins les audiències el paper de connoisseurs . Els experts legals afirmen que, en general, els litigants volen que se'ls doni una resolució quan els plets tenen a veure, sobretot, amb temes jurídics; els jurats populars són més adequats quan el que està en disputa són fets.
En un cas pioner del 1929 en què es va jutjar l'autenticitat d'una obra atribuïda a Leonardo da Vinci, tant el jutge com el jurat van tenir l'oportunitat d'opinar. Els propietaris de la pintura La belle ferronnière van demandar el marxant Joseph Duveen perquè havia dit públicament que era una còpia. El jurat va estar compost per un agent immobiliari, un fabricant de camises i un tapisser. També hi havia dos artistes, que van acabar als costats oposats d'un tribunal que no es va posar d'acord.
Amb el cas en punt mort, un jutge del Tribunal Suprem de l'estat de Nova York el va tornar a agafar. Va rebutjar l'argument de Duveen que sostenia que l'atribució d'una obra d'art no era una qüestió de fet que es pogués resoldre en un tribunal sinó merament una qüestió d'opinió, i va ordenar un segon judici. Joseph Duveen finalment va arribar a un acord amb el propietari de l'obra.
El pensament jurídic en qüestions d'autenticitat ha evolucionat des d'aleshores. Els jutges ara reconeixen que, mentre que la seva paraula dins el tribunal és llei, en el món de l'art els seus veredictes poden ser revocats per una autoritat superior: el mercat. "Que un tribunal dels Estats Units decideixi pot tenir valor o pot no tenir-ne -va dir l'advocat Peter R. Stern-. Està totalment en mans del mercat".
L'acord extrajudicial en el cas Duveen va tenir poca influència en l'opinió que el mercat tenia de La belle ferronnière . No es va vendre fins al 2010. Sotheby's la va atribuir a un seguidor de Leonardo i es va adjudicar per 1,2 milions d'euros. The New York Evening Post va entendre que les limitacions del tribunal es remuntaven al 1929, quan es va preguntar en un editorial sobre el cas Duveen: "¿Com algú fora d'una òpera còmica pot esperar que un tribunal estableixi l'autenticitat d'una pintura antiga?"
L'advocat expert en els aspectes legals de l'autentificació d'obres d'art Ronald D. Spencer explica la desconnexió que hi ha entre la cultura, el comerç i els tribunals. "En un plet civil una prova vol dir, de manera estàndard, que un fet és ‹‹més probable que no probable››. Ara imagina't a tu mateix entrant en una galeria i posant-te a mirar un Picasso. Li preguntes al galerista: ‹‹Això ho va pintar Picasso?›› I et contesta: ‹‹És més probable que sí que que no››. No el compraries. De la mateixa manera que una dona no pot estar una mica embarassada, una obra d'art no pot ser una mica autèntica", diu l'expert.
Un altre artista en disputa, Calder
Un altre exemple clàssic del pes del mercat és Rio Nero , un mòbil, aparentment, d'Alexander Calder. Un jutge federal va dictaminar que era autèntic. Malgrat la sentència, els propietaris no el van poder vendre perquè el reconegut expert Klaus Perls l'havia declarat una còpia. Dinou anys després no s'ha venut. En aquell moment el jutge va reconèixer el problema a temps: "Això no és el mercat, sinó un tribunal on un jutge ha de prendre una decisió basant-se en la preponderància de les proves".
Un altre dictamen del 2009, també relacionat amb un Calder, va subratllar la divisió entre els tribunals i el mercat encara amb més claredat. Joel Thome, el propietari d'un parell de decorats inacabats de l'artista, va intentar que la Fundació Calder els autentifiqués per poder-los vendre, però la institució s'hi va negar. Thome la va demandar i va perdre. La divisió d'apel·lació del Tribunal Suprem de Nova York va explicar la seva desestimació del recurs de Thome fent referència a Rio Nero . "El destí d'aquella obra d'art -va escriure el jutge David B. Saxe en la seva sentència- il·lustra la falta de capacitat del nostre sistema legal de subministrar una determinació definitiva de l'autenticitat com pretén el demandant. Que el tribunal declari que els decorats són autèntics no té cap pes, perquè la seva impossibilitat de vendre els decorats depèn del mercat".
El que mostra aquesta jurisprudència és que, tot i que els jutges i els experts estudien les mateixes proves -la provinença, l'opinió dels experts i les anàlisis forenses-, tendeixen a valorar-les de manera diferent. Els jutges donen un pes addicional a la signatura de les obres i els experts es refien més de l'ull dels connoisseurs .
Balthus: autenticitat i venjança
Els tribunals poden, fins i tot, revocar la paraula d'un artista. En un cas relacionat amb el pintor francès Balthus, l'artista va negar haver creat una obra venuda per la seva exdona. El cas va arribar fins a la divisió d'apel·lació del Tribunal Suprem de Nova York i el 1995 els jutges van determinar que la pintura, titulada Colette de perfil , era autèntica. El tribunal va recordar que l'artista ja havia renegat anteriorment d'algunes de les seves obres "per castigar examants o marxants" amb els quals havia tingut "desacords".
El tribunal va arribar a la conclusió que Balthus semblava actuar "mogut per l'animadversió personal contra la seva exdona". A parer seu, tant la pintura com el desig de venjança eren autèntics.
