MÚSICA

L’Ateneu de la Cançó ja és un projecte sobre el paper

La proposta del Barnasants és un model públic de gestió ciutadana

Fa temps que el director del Barnasants, Pere Camps, parla de l’Ateneu de la Cançó, un projecte de llarg recorregut dedicat a la creació, la divulgació i la conservació patrimonial de la cançó d’autor. Fins ara era un dibuix al cap de Camps, però a poc a poc va agafant cos, si més no sobre el paper. Gemma Ponsa, dins del màster universitari en gestió pública de la UAB, la UB i la UPF, acaba de presentar un treball de final de màster titulat Disseny d’un projecte d’equipament municipal de gestió ciutadana: l’Ateneu de la Cançó. Ponsa defensa l’oportunitat i la necessitat del projecte en el context cultural del país, concretament en l’ecosistema cultural de Barcelona, i recull la reivindicació de República per la Cultura, l’associació que organitza el Baranasants des de fa 25 anys.

“La cançó ha quedat al marge de les polítiques públiques culturals, més enllà de l’escassa aportació pública de l’Ajuntament de Barcelona i la Generalitat que rep el Barnasants. Per aquest motiu demanem més suport institucional i la creació de l’Ateneu de la Cançó a la ciutat de Barcelona, que requeria la cessió d’un equipament de titularitat pública a la capital catalana dedicat a la seva creació, producció, promoció i divulgació”, diu Ponsa. El model tindria elements propis de les fàbriques de creació (en què, per cert, la música és la gran oblidada), d’equipaments de gestió cívica com l’Ateneu Popular 9 Barris i la Central de Circ i d’espais com el Centre Artesà Tradicionarius (CAT) i la Sala Beckett. És a dir, amb vocació pública, lligat al teixit sociocultural de proximitat i lluny de les dinàmiques purament comercials però amb rigor artístic.

Manifest de suport

La proposta dissenyada per Ponsa compta amb el suport del Barnasants i també d’artistes que en els pròxims dies compartiran un manifest a favor de l’Ateneu de la Cançó. El projecte recull usos, espais, funcionament i pressupost. Per exemple, una sala-auditori de petit format, una altra per a un centre de documentació d’accés públic, una àrea per al fons d’arxiu, una aula de formació, espais d’assaig, espais per acollir residències artístiques, oficines, bar-restaurant i magatzem. Això requeria una superfície, millor a peu de carrer, de 1.800 m2. El CAT també disposa de 1.800 m2, i la Sala Beckett de 2.700 m2. El cost anual previst és d’1,2 milions d’euros, una xifra similar a la de l’Ateneu Popular 9 Barris, amb una aportació de les administracions públiques del 64%, en la línia de la Sala Beckett.

Ponsa també detalla un dels aspectes més complexos: l’adjudicació de l’equipament. Una opció és un espai públic, com ha passat històricament amb algunes fàbriques de creació, i una altra l’adquisició d’un edifici de titularitat privada, com va fer l’Ajuntament de Barcelona amb l’immoble on estava de lloguer el Tantarantana i pel qual va pagar 1,3 milions d’euros. Després de l’adquisició l’edifici es podria cedir a “una associació sectorial o comunitària per a un ús cultural”.

L’Ateneu de la Cançó, si es materialitzés, donaria continuïtat al projecte de vida de Pere Camps, que ha dedicat 25 anys a tirar endavant el Festival Barnasants i a reivindicar sense descans la cançó d’autor. “És el nostre jazz”, diu Camps.