Atom Egoyan sacseja el record de l’Holocaust nazi

BarcelonaUn dels temes recurrents de la Mostra de Venècia d’aquest any ha sigut la recuperació de la memòria històrica, de les cicatrius des de l’Europa del segle XX a Francofonia d’Aleksander Sokurov fins a la mort d’Isaac Rabin al film d’Amos Gitai Rabin, the last day, passant per la corrupció moral de l’Argentina de començaments dels anys 80 a El clan. El canadenc Atom Egoyan, que ahir va presentar Remember a la competició oficial del certamen italià, ha dedicat gran part de la seva trajectòria a investigar els racons de penombra de la memòria personal i històrica. Una exploració que en el seu nou film pren la forma d’un peculiar thriller geriàtric protagonitzat per un sobrevivent d’Auschwitz (un magnífic Christopher Plummer) que, mentre lluita contra l’Alzheimer, intenta destapar la identitat d’un antic oficial nazi que s’amaga d’incògnit en algun racó dels Estats Units.

Si fem un altre exercici de memòria, en aquest cas cinèfil, trobem que Egoyan és avui poc més que una ombra de l’autor heterodox que, als anys 90, va subvertir la narrativa clàssica amb les laberíntiques El dolç avenir i Exòtica. Després del fracàs de crítica que va suposar Captius, Egoyan va admetre ahir, en una trobada amb la premsa, que Remember és el seu intent de reinventar-se “a través d’una història lineal, compacta”, que li ha permès “explorar” els seus “temes favorits” i alhora centrar-se en “la col·laboració amb els actors”. Així, la simplicitat del relat fa que hi destaquin interessants qüestions actorals, com la manera en què la gestualitat de Plummer evoca un univers interior -inconscient i ferit- que lluita per sortir a la superfície. El problema és que la impersonal posada en escena, més pròpia d’un telefilm que d’una cinta de la Secció Oficial de Venècia, limita notòriament l’abast de Remember.

Fascinació per un món grotesc

La millor pel·lícula del dia va ser La calle de la amargura, del mexicà Arturo Ripstein, l’autor de títols com Profundo carmesí o La perdición de los hombres, que va ser homenatjat per la Mostra amb una premi honorífic pels seus 50 anys de trajectòria. Amb ecos del cinema de Luis Buñuel i de l’esperpent de Valle-Inclán, el film de Ripstein s’erigeix en una crua i vivaç immersió en un Mèxic mendicant i orgullós de la mà de dues prostitutes (immenses Patricia Reyes Spíndola i Nora Velázquez) i dos nans lluitadors emmascarats.

La càmera de Ripstein deambula pels opressius escenaris de La calle de la amargura com un voyeur atent i pudorós, fascinat pel món grotesc que filma i preocupat per mantenir intacta la dignitat dels personatges. En preguntar-li per la foscor de les seves pel·lícules, un Ripstein irònic va confessar que mai filma feliç, sinó que ho fa “dissortat, venjatiu, temorenc...” “Filmo per rancúnia i filmo a la contra. L’única felicitat arriba amb la possibilitat incerta de seguir fent pel·lícules”.