Attila fa rendir el Liceu per la força de la música

Barcelona‘Attila’ GRAN TEATRE DEL LICEU 8 DABRIL

Les òperes dels “anys de galeres” de Verdi, caracteritzades per irresistibles esclats d’energia, són també etapes necessàries en la progressiva sofisticació del llenguatge músico-dramàtic del compositor. Aquesta dualitat pot dur l’intèrpret a confusió. Si només s’aposta per (amb perdó) pit i collons, els resultats són d’una vulgaritat insofrible. Si, per contra, es vol refinar al màxim el discurs, es pot caure en l’ensopiment. En un afortunat debut al Liceu, Speranza Scapucci va combinar el millor dels dos mons en una esplèndida versió en concert d’ Attila. La directora italiana va aportar tot el tremp necessari als pentagrames verdians, amb moments de ben controlat frenesí (el final de l’acte segon) complementats amb la delicadesa evocadora de la sortida del sol al pròleg, sense descurar mai l’acompanyament de les veus. Orquestra i cor van respondre amb brillantor al gest ampli de Scapucci.

Ildar Abdrazakov és, segurament, l’Attila de referència dels nostres dies. Amb una veu més lírica que cavernosa, de seducció immediata, i un legato d’extrema noblesa, el baix rus no va ser un mer bàrbar, sinó un cabdill ferotge atrapat per sentiments contradictoris. La gran escena del somni, modulada amb un impecable sentit musical, va ser una de les perles de la sessió. En un altre brillant debut, Anna Pirozzi es va confirmar, en la seva primera Odabella, com una formidable soprano dramàtica d’agilitat: aguts projectats amb insolència conqueridora, segurs descensos al greu, però també pianíssims elegíacs en l’ària de l’acte primer. El seu estimat Foresto va trobar en Josep Bros un intèrpret d’extrema elegància, mentre que Vasily Ladyuk va bastir el seu Ezio sobre una veu expansiva. Per sort, els problemes d’afinació van quedar controlats en l’ària de l’acte segon. Josep Fadó (Uldino) i Ivo Stanchev (Leone) van completar amb encert l’equip d’una gran sessió verdiana.