Augusto Algueró mor als 76 anys
Les cançons d'Augusto Algueró, nascut a Barcelona l'any 1934, són un testimoni fidel de l'essència naïf de l'Espanya dels anys cinquanta i la tímida obertura dels seixanta
BARCELONAParlar d'Augusto Algueró se'ns emporta ràpidament cap aquells anys seixanta de "luz y de color" en què una preadolescent Marisol entonava, amb entusiasme encomanadís, Tómbola. O ens remet, una mica més tard, a Concha Velasco recriminant al seu amor no correspost que es busqués una "Chica yé yé" ("con el pelo alborotado y las medias de color").
La trajectòria musical d'Algueró, nascut a Barcelona l'any 1934 i mort a Torremolinos –escenari de retroficció– als 76 anys, es va concentrar a les dècades dels cinquanta i seixanta del segle passat: va escriure les cançons d'El ruiseñor de las cumbres (1958), protagonitzada per Joselito, trempat i menut; va posar música a més de noranta pel·lícules, algunes d'elles amb títols poemàtics com Las chicas de la Cruz Roja (Rafael J. Salvia, 1958) i El día de los enamorados (Fernando Palacios, 1959); va signar alguns dels himnes de Nino Bravo –Noelia i Te quiero, te quiero–, de Joan Manuel Serrat (Penélope) i Rocío Dúrcal (Acompáñame). Paral·lelament a la seva tasca compositiva, Algueró va dirigir una orquestra ambulant que, durant la dècada dels seixanta, va versionar l'essència del repertori espanyol.
Fidel sempre a una voluntat entre popular i kitsch, l'última aportació musical del compositor barceloní va ser una cançó per a la pel·lícula Torrente, el brazo tonto de la ley (Santiago Segura, 1998), Será el amor.
