“Avui Lluís Llach i Las Vulpess serien a la presó”

BarcelonaFa un parell de setmanes Dorian estaven compartint gira pels Estats Units amb el grup mexicà Zoé, i a mitjans de juny tornaran a volar cap a Amèrica per presentar a Mèxic el disc Justicia universal (Intro Música, 2018). “Encara no havíem tocat als Estats Units perquè sempre hem sigut molt pacients. Fins que el grup no creixés prou a Mèxic i a l’Amèrica Llatina en general no era prudent fer aquest pas. Ara sí que havia arribat el moment”, explica Marc Gili, cantant del grup que completen Belly Hernández, Lisandro Montes, Bart i Víctor López. El moment ha arribat amb un treball, confluència de new wave, rock i electrònica, que és, segons Gili, com “una cruïlla entre la pista de ball i la melancolia, que és on es troba la part de la força narrativa i emocional de la música del grup”. El disc es publica tres anys després de 10 años y un día (2015), un àlbum que desvestia el repertori del grup per presentar-lo amb arranjaments més despullats. “A Justicia universal hi ha una feina de contenció que potser vam aprendre en aquell disc”, diu Hernández.

Aquest dies Gili i Hernández alternen la promoció del disc amb el descans a Osona, on han fixat la seva residència. “Ja no vivim a Barcelona -diu Gili-. Estem constantment de gira, ficats en un avió o anant per carreteres on veus el paisatge en un moviment constant. Necessites arrelar-te a algun lloc per no perdre el contacte amb la realitat”. En el nou disc, Dorian miren una realitat que no els agrada, i així ho manifesten en cançons com Señales i Justicia universal. La primera comença amb una estrofa sobre “la gentrificació de Barcelona”. “Trobem a faltar la Barcelona que ens estan extirpant els fons d’inversió i l’especulació urbanística”, constata Gili. A la cançó Justicia universal la mirada és més llarga, perquè el focus de la preocupació és el canvi climàtic. “Ens estem apropant a un punt de no retorn, però seguim actuant com l’orquestra del Titanic, tocant com si res mentre ens apropem a l’iceberg. Crec que l’ésser humà no està programat genèticament per veure el perill a llarg termini. Estem programats per sortir corrents si es cala foc a la cuina, però no per sentir pànic a cinquanta anys vista”, diu el cantant de Dorian amb una desesperança que esdevé ràbia quan a la conversa apareixen les sentències judicials que torpedinen la llibertat d’expressió. “Avui Lluís Llach i Las Vulpess serien a la presó. De fet, el 50% de l’escena musical catalana i espanyola dels 70 i els 80 seria a la presó -diu Gil-. És francament preocupant tot el que està passant, i també pel fet que en un futur ens podem trobar nosaltres mateixos autocensurant-nos i obligant-nos a no dir coses que volem dir. En algun moment la comunitat artística haurà de dir prou i organitzar-se col·lectivament”.

Fer del món un lloc més just

Tanmateix, tant Gili com les noves cançons de Dorian volen obrir portes a l’esperança. Ho fan, per exemple, dedicant el disc als “col·lectius LGTBI, a les feministes, als que lluiten contra el racisme, als periodistes que a Mèxic es juguen la vida, a tota la gent que ho dona tot perquè el món sigui un lloc més just”. També ho fan en cançons com Noches blancas, inspirada en la novel·la de Dostoievski, on dos personatges “alienats i aïllats se salven perquè es tenen l’un a l’altre”, o Llévame, un viatge per la geografia musical de Dorian i “un homenatge a la cançó llatinomamerica”.