Avui, al mas dels avis

ReusEl mas JEC és a cinc minuts a peu del centre de Reus. Fa només mig segle era als afores, als voltants rurals on la gent de la ciutat tenia un lloc per fer-hi l’hort o distreure’s amb el contacte amb la terra. Això és el que feia l’avi dels JEC (avi de la filla i pare de l’home de la parella). L’avi era rellotger, es va jubilar de jove i es va passar la resta de la seva vida arreglant el mas i, després d’instal·lar-s’hi, treballant també els espais exteriors fins que va arribar a disposar d’una successió de porxades, autoconstruïdes de la manera més humil, que protegien els bancs de feina i tots els estris que s’hi amuntegaven.

Quan hi van entrar els de l’estudi d’arquitectura Aixopluc, el mas estava força abandonat. Aixopluc -amb David Tapias Monné com a fundador i director de l’estudi i del projecte del mas JEC, i Ricard Pau com a arquitecte associat- té una manera de treballar que es mou entre el do it yourself (DIY) i el do it together (DIT). Però també treballa entre la metodologia BIM -un sistema digital que centralitza tota la informació del projecte: geometria i volumetria, temps, costos, elements ambientals i de manteniment-, i els processos més artesans.

De fet, el mas JEC és avui el resultat de la conjunció de tots aquests processos, que permeten que en l’arquitectura hi convisquin els coneixements del passat i els d’avui. I és també el fruit d’una col·laboració estreta, el DIT, entre propietaris i arquitectes, però també picapedrers, fusters i altres tècnics i manobres.

Els JEC volien conservar la memòria dels avis, però també viure d’una manera més fàcil, a peu pla, fugint de la convencionalitat d’un pis a la ciutat, i abraçats per una atmosfera senzilla i acollidora. També volien que es tinguessin molt en compte els nous processos arquitectònics que permeten una construcció que, com diuen des d’Aixopluc, “col·labora amb el medi ambient en comptes de destruir-lo”.

Així, es va conservar el vell mas en un procés de buidatge i muntatge de les instal·lacions vistes, i a la façana se li va donar un color verd força neutre que es fon amb les figueres, llimoneres i parres que ja hi havia a l’antic jardí. També es va restaurar una petita caseta que es va construir el rellotger com a taller. A la façana, el verd es combina amb algun panell fet de totxos que se situen de manera que els forats creen un atractiu joc visual. És el mateix sistema, totxos en pla, que s’ha fet servir per a certes parts de les terrasses i per a la construcció d’una dutxa exterior que ha esdevingut un element d’ús molt freqüent.

Si el vell mas representa la memòria, la casa nova que ocupa una part del jardí és l’expressió d’una concepció i un estil de construcció innovadors. Feta totalment amb fusta d’avet i en una sola planta, com volien els JEC, va ser calculada digitalment per Aixopluc. L’ensamblatge dels mòduls de fusta que serveixen per a les façanes, el sostre i el terra es va fer sobre el terreny, i es van aprofitar els retalls dels panells per fer la taula principal, les portes dels armaris i els calaixos. Tot encaixa al mil·límetre en una casa que se situa sota una porxada tan gran com lleugera, que recorda les que hi tenia l’avi.

Vell i nou, memòria i present, el mas JEC és la imatge de la vida que volia aquesta família, a la vegada que expressa la manera d’entendre l’arquitectura dels Aixopluc. A l’equip dirigit per David Tapias es parla d’ajudar a habitar, sense deixar de qüestionar-se si això és possible. És parla de l’arquitectura com un acte d’empatia amb els habitants i amb l’entorn. I es parla de construccions sense ego. Practiquen la col·laboració del do it together. Comparteixen coneixements, saben que els arquitectes poden ajudar els altres a construir els seus propis hàbitats (no parlen de cases, sinó d’hàbitats). Tanmateix, aixopluc vol dir refugi. Aquest, el mas Jec, també és això, un hàbitat, un refugi singular entre el desenvolupament urbanístic de Reus.