Azorín i el diàleg amb Espanya

Una exposició al Palau Robert mostra l’admiració de l’escriptor per Catalunya

Cataluña, cierto, es un pueblo aparte; nada tiene en común con las demás regiones españolas, ni historia, ni lengua, ni literatura, ni costumbres. Es una nación independiente, moralmente independiente, posee tradiciones propias; industria, arte, espíritu privativo ”, escrivia Azorín, pseudònim de José Augusto Trinidad Martínez Ruíz, a l’ABC el 9 d’abril de 1906. Anys més tard, en plena dictadura de Primo de Rivera, també va escriure que la millor imatge d’Espanya a Europa “es diu Catalunya”. El periodista i escriptor, que va néixer a Monòver (Vinalopó Mitjà) el 1873, protagonitza l’exposició Azorín i Catalunya. De Joan Maragall a Lluís Companys, que es pot veure al Palau Robert fins al 26 de maig, organitzada per la Generalitat amb la col·laboració de la Casa Museu Azorín.

Aquesta fascinació d’un dels noms més coneguts de la Generació del 98 per Catalunya venia de lluny. “Als 10 anys va fer un text sobre Catalunya per al seu treball d’ingrés als Escolapis de Iecla [Múrcia]”, explica el comissari de l’exposició, José Payá. Als seus escrits, que van ser molts -6.000 articles, alguns en diaris catalans com La Vanguardia, La Veu de Catalunya i La Publicidad ; 3.000 cartes, 148 llibres i molts editorials-, Azorín intenta bastir ponts entre Barcelona i Madrid. A Los valores literarios es pregunta quants llibres catalans es venen a Madrid: “ Deplorable se nos antoja este desconocimiento en Castilla de los libros catalanes ”.

Azorín, segons es relata a l’exposició, va admirar fins als seus últims dies, en públic i en privat, el poeta Joan Maragall. Segons explica Jorge Campos, a Conversaciones con Azorín, de 1964, l’intel·lectual valencià tenia sempre dos llibres sobre la tauleta de nit: un era Memorias, de José Francos Rodríguez, i l’altre, Poesies, de Maragall, amb qui va tenir una prolífica correspondència. Azorín també va tenir amistat amb els escriptors Narcís Oller, Santiago Rusiñol i Eugeni d’Ors; el polític Enric Prat de la Riba; els arquitectes Lluís Domènech i Muntaner, Josep Puig i Cadafalch i Antoni Gaudí; els actors Adrià Gual i Margarida Xirgu; el pintor Ramon Casas, i el comte Eusebi Güell. Malgrat la seva admiració per Catalunya, Azorín, fill de mare valenciana i pare castellanoparlant, mai va escriure en català.

Se’l considera un dels millors prosistes en llengua castellana i un gran renovador de tots els gèneres: va ser nomenat membre de la Real Academia Española i el 1966 se li va concedir el Premio Nacional de literatura pel seu llibre España clara, que inclou un capítol dedicat a Catalunya. Aquest guardó el va obtenir també Pere Gimferrer per Arde el mar.

El 1897 es va adherir al Partit Federalista de Pi i Margall amb entusiasme i hi va militar fins a la mort del líder federalista. Quan va morir Pi i Maragall, va escriure: “Con él se va un partido y con él desaparece una nota extraña, anormal, en la política española: la nota de la honradez. Ya en adelante se podrá decir que en los partidos españoles sólo hay bandoleros ”. L’exposició també destaca la defensa que va fer dels detinguts pel Procés de Montjuïc [els judicis no van tenir cap tipus de garantia i les declaracions es van fer sota tortura]. Més polèmica [l’exposició no en parla] va ser l’actitud d’Azorín quan va ser condemnat a mort Francesc Ferrer i Guàrdia: amb Unamuno va criticar la premsa europea que va defensar el pedagog català.

Azorín sí que va defensar Companys quan era a la presó Model pels fets del 6 d’octubre de 1934. L’escriptor, com a president del PEN Club, va defensar que Companys havia actuat amb rectitud i lleialtat al govern de la nació. “Hi ha coses que han canviat, però d’altres que no -assegura Jordi del Río, director general de Difusió-. Acabem de saber que s’ha fotografiat un forat negre, però no oblidéssim que hi ha un forat negre que ni és nou ni ha canviat: el de la qualitat democràtica de l’estat espanyol”.

Més continguts de