Dansa

El Ballet de Barcelona mira al futur amb el 'Trencanous'

Chase Johnsey dota d'estil propi el conjunt i fa una mirada àmplia dels grans clàssics a Terrassa

'El Trencanous'

Centre Cultural Terrassa. 12 de gener

L'any passat, durant les dates postnadalenques, el Centre Cultural Terrassa presentava el clàssic ballet Trencanous a càrrec del Ballet de Catalunya. Aquest any ha repetit títol, però en una nova producció del Ballet de Barcelona, format per alguns ballarins escindits del Ballet de Catalunya. Dirigit pel català Carles Renedo i el nord-americà Chase Johnsey, va oferir dissabte i diumenge un nou programa després de la seva presentació oficial al Teatre Condal l'estiu passat. En aquests mesos el Ballet de Barcelona s'ha estabilitzat i ha aconseguit una companyia heterogènia, amb ballarins molt joves i de moltes nacionalitats diferents.

Aquesta nova producció del Trencanous recull l'essència del clàssic de Txaikovski i el dota d'una coreografia a quatre mans a càrrec de Johnsey, Marta Bustamante, Jordi Rubio i Clara del Cerro, així com d'elements locals. A l'obrir-se el teló, veiem la Masia Freixa, l'edifici de Gaudí a Terrassa, on se situa l'acció. Més endavant, les intervencions de l'Esbart Dansaire de Rubí i de la Colla Castellers de Sarrià donen el punt de localisme pertinent.

El Ballet de Barcelona estrena un 'Trencanous' amb un toc català

La primera part recull la tradició anglesa de fer participar nens d'escoles de dansa, en el que va ser un quadre entendridor de quatre parelles d'infants que, amb una tècnica impecable per l'edat, van posar el punt de tendresa. La Clara, que interpretada la jove ballarina Dafne Campanya, del Jove Ballet de Catalunya, va estar creïble i lleugera en un personatge que Johnsey dota de gran personalitat feminista al salvar el príncep, amb l'espasa a la mà, del rei de les rates.

La segona part, quan la Clara i el Trencanous viatgen pel món, permet als coreògrafs esplaiar-se en diferents estils de danses: àrabs, xineses, russes, espanyola i el famós vals de les flors. Tot i que la companyia té bons solistes –impactant Reo Morikawa, de salts amples i alts i piruetes ràpides i clavades– la companyia pateix de certes desigualtats tècniques en el cos de ball que esperem que amb el temps s'aniran matisant. Amb tot, el treball de Johnsey és lloable en la mesura que ha dotat d'estil propi el conjunt i ha fet una mirada àmplia dels grans clàssics.