ART

Balthus al Thyssen: més enllà de la polèmica de les nenes i l’erotisme

Una mostra amb 47 pintures explora la trajectòria de l’artista francès i posa en context la seva mirada

La gran exposició que el Museu Thyssen de Madrid dedica a Balthus (1908-2001) és un acte de resistència contra el brogit i la vida accelerada de les ciutats: després de passar per davant del rellotge que controla els torns de les visites, el públic entra dins les sales en penombra i comença a trobar-se amb 47 pintures de tota la trajectòria de l’artista francès. “Balthus [que en realitat es deia Balthazar Klossowski de Rola] va viure de manera traumàtica la Primera Guerra Mundial i sempre es va queixar de l’acceleració i les presses, i de la idea de progrés del segle XX, que va portar una forma de viure alienada”, explica Juan Ángel López-Manzanares, conservador del museu i comissari de la mostra a Madrid juntament amb Raphaël Bouvier i Michiko Kono. “Enfront d’això -subratlla López-Manzanares-, Balthus va reclamar l’exemple dels mestres italians prerenaixentistes, amb unes pintures que elaboraven durant anys i de manera artesanal, en contraposició a la idea d’artista”.

Les dues vides de Balthus

L’exposició només inclou olis, provinents d’institucions com el MoMa, el Metropolitan i el Centre Georges Pompidou. Amb motiu de l’exposició, el Thyssen ha restaurat el seu El joc de cartes. Tot i que no arriba a les 50 obres, és un esdeveniment si tenim en compte que Balthus només va realitzar unes 350 pintures i que gairebé totes les més importants són a Madrid fins al 26 maig. Entre els plats forts no hi podia faltar Teresa somiant, una de les seves grans obres, al marge de la polseguera que va aixecar al Metropolitan el 2017 quan una veïna va impulsar una recollida de signatures perquè la retiressin perquè creia que objectualitzava els nens. “La polèmica es remunta a un cartell que van posar al Met el 2013 en una exposició titulada Noies i gats, on ella deia que hi havia obres que podien ferir sensibilitats. Abans s’havia ficat amb exposicions com la de Mapplethorpe o d’altres que tenien un contingut especialment eròtic”, diu López-Manzanares. El Metropolitan no va retirar Teresa somiant “per respecte a l’expressió creativa”.

El context de ‘Teresa somiant’

Al Thyssen han optat per exposar Teresa somiant amb una solució que no és ni posar un rètol que informi del contingut de la pintura ni tampoc blanquejar-la: “Les feministes van demanar que s’hi posés un cartell semblant al del 2013 o que s’exposés el quadre d’una dona -afegeix-. És lògic comprendre les obres en relació als afanys i les polèmiques del segle XXI, i nosaltres hem optat, sense voler silenciar la polèmica, per incloure una part didàctica en els rètols i els textos de sala perquè el públic pugui entendre també Balthus des de les inquietuds del seu temps”. En aquest sentit, la pintura s’inscriu en el corrent d’artistes com Pablo Picasso, André Masson i Hans Bellmer, que als anys 30 van patir l’angoixa del Crac del 29, l’auge del nazisme i la Guerra Civil i van explorar dins l’entorn del surrealisme temes relacionats amb la crueltat i l’erotisme. “Balthus va ser un dels més continguts”, subratlla, tot i que es va acostar al teatre de la crueltat d’Antonin Artaud i al retorn als ritus antics, que reclamava per fer despertar la societat aburgesada. “Malgrat que Balthus va estar dins d’aquell ambient, no va penetrar gaire en el pervers, com sí que van fer altres artistes i pensadors com Georges Bataille i el seu propi germà, Pierre Klossowski, sinó que es va quedar en la dualitat i el moment de pas de les nenes entre la innocència de la infància i l’autoconsciència social i eròtica i de la dona. La pubertat li interessa perquè és un moment de transició”.

Entre les altres obres destacades hi ha Els germans Blanchard, l’autorretrat El rei dels gats, El carrer (la primera gran obra del recorregut) i La toaleta de Cathy, on torna a aparèixer el pintor. Pel que fa a les absències, La lliçó de guitarra, considerat el quadre més escandalós de Balthus, no hi és perquè el propietari no l’ha prestat, i les grans dimensions d’ El passatge de Commerce-Saint-André, que fa 3x3 metres, fan impossible desplaçar-lo.

Més enllà dels llocs comuns

La primera imatge de Balthus que sovint ve al cap és la d’un home gran beatífic vestit amb quimono al costat de la seva segona esposa, Setsuko Klossowski de Rola, la protagonista del quadre L’habitació turca. També, com els casos de Teresa somiant, Els germans Blanchard i Els bons temps, la de l’autor dels quadres de nenes i adolescents idealitzats i en unes postures congelades en el temps. Com es pot veure al llarg de l’exposició, la seva vida i la seva obra van anar més enllà dels llocs comuns, però en qualsevol cas Balthus no va fer servir l’art, com sí que va fer Picasso, per abocar-hi de manera més o menys filtrada les seves vicissituds vitals: “Va criticar els artistes del segle XX pel seu intel·lectualisme i per preocupar-se més d’expressar-se que d’expressar el món, de descobrir els secrets del món”, diu el comissari. “És cert que va retratar les seves dues esposes i que qualsevol pintura té algun element autobiogràfic, perquè ho és qualsevol decisió que pren un artista o un escriptor -afegeix-, però Balthus va tenir el desig de transcendir i buscar el secret del món. Va dir que un model de la seva obra és la música de Mozart, perquè té la gràcia i la senzillesa del que és quotidià i alhora universal”.

Abans de Madrid l’exposició es va poder veure a la Fundació Beyeler, coproductora de la mostra, on les obres es van col·locar sobre parets blanques i amb llum natural. Però a Balthus, que es va intentar suïcidar un cop que no va aconseguir la mà de la seva primera esposa, li va bé la penombra, també perquè posa de relleu els paisatges que va pintar durant la Segona Guerra Mundial. Balthus va combatre en l’ofensiva del Sarre i va ser ferit, però no va pintar temes bèl·lics: “Va marxar a la Savoia, que encara no estava ocupada, i va fer uns paisatges inspirats en Poussin que semblen del segle XVIII. Quan li van preguntar per què no havia pintat la guerra, va dir que havia intentat representar tot el que la guerra amenaçava, tot el món que estava destruint”, diu el comissari. “Va defensar -conclou- un món en certa manera arcàdic i va donar-li actualitat”.

Més continguts de