Postals del 'British Summer'

Barbacoa catalana amb el cap de gabinet de Tony Blair

Si integrar-se a la vida catalana era menjar pa amb tomàquet o cargols, integrar-se a la de les illes britàniques era obrir la porta als veïns i cremar carbó a les BBQ

Quan el 1961 els pares van arribar a Barcelona, el xoc cultural més profund que van experimentar va ser el de la cuina. Ma mare va posar-hi remei cuinant en uns fogons que es va fer instal·lar al replà de l’escala de les golfes on van anar a parar, en un vell edifici del barri de Sarrià. Cuinar com a casa era qüestió de vida o mort, potser perquè el primer que trobes a faltar quan marxes de l’entorn immediat és el que et vincula més tossudament a les arrels: el menjar familiar.

En anglès en diuen comfort food. Menjar en què, molt més que el valor nutricional, que en pot tenir, el que realment compta és el sentimental, que lliga el paladar a la llar, als gustos, a les olors i als petons de la infància.

Al Llibre de cuina catalana, Ferran Agulló i Vidal -prohom de la Lliga- ja va dir que Catalunya té una cuina de la mateixa manera que té una llengua, un dret, uns costums, història pròpia i un ideal polític. “Hi ha regions, nacionalitats, pobles que tenen un plat especial, característic, però no una cuina. Catalunya la té”. Una cuina és un tot, un sistema de coneixement, compendi de saviesa antropològica i reserva de memòria. Els pares es van adaptar ràpidament al que van trobar a Catalunya, i així es van aficionar a menjar cargols, per exemple, i ma mare fins i tot a fer-los a la llauna. I molts altres plats, també, sempre amb tocs del sud. El meu és un paladar mestís. Gaspatxo i pa amb tomàquet seria la síntesi d’aquells primers anys.

El 2001, durant el primer estiu que vam passar al Regne Unit, vaig entomar un xoc cultural semblant al dels pares quan ensumava el fum i el perfum de les barbacoes dels jardins veïns. La barbecue season, la temporada de les barbacoes, igualment extensiva o potser més identificada amb els Estats Units, és un altre dels grans símbols de l’estiu britànic. BBQ, així ho escriuen, en lletres gegants als reclams publicitaris de les grans superfícies i dels petits establiments, on des de finals de maig hi ha prestatgeries enormes o racons amagats on s’amunteguen tots els estris que cal per fer-ne una de bona i atipar-se.

L’aroma fumat d’una barbacoa és una d’aquelles olors familiars de les tardes assolellades del món anglosaxó. A Austràlia, la barbie -en diuen així- també és part intrínseca de la seva cultura, tant que sovint els espais públics estan equipats amb graelles permanents que fomenten la cuina veïnal. Es fa comunitat. En climes més freds, com el del Regne Unit, no és tan habitual. El més comú és la barbacoa privada al jardí de casa o versions portàtils -gens sostenibles- per dur al parc, òbviament per als pícnics.

Si integrar-se a la vida catalana era menjar pa amb tomàquet o cargols, integrar-se a la de les illes britàniques era obrir la porta als veïns i cremar carbó a les BBQ. Des de l’estiu del 2002 en fem una d’anual, open doors, portes obertes, de la mateixa manera que altres veïns del carrer i del barri obren casa seva per mostrar els jardins en una jornada molt tradicional i estival, que acostuma a celebrar-se al juny.

La del 2005 és la més dramàtica que hem celebrat. La vam fer dos dies després dels atemptats del 7 de juliol: 52 morts en quatre atacs a la xarxa del transport públic de Londres. L’havíem convocat feia dies i el fet que la ciutat hagués aconseguit els Jocs Olímpics del 2012 aquella mateixa setmana era un altre motiu no sé si de celebració, però sí de conversa.

Érem veïns porta per porta d’un tal Ben Coffman, fill de Hillary Coffman, llavors estratega política de Tony Blair a Downing Street. Teníem prou relació amb ella i també amb el seu home, David Hill, cap de gabinet del premier britànic des del 2003. Els havíem convidat, com sempre, perquè són uns enamorats de Catalunya, hi anaven sovint, i els agradava parlar-ne.

Els atemptats van canviar l’estat d’humor de la ciutat i ho vam cancel·lar. No tenia ni solta ni volta una festa. Però el Ben, el fill de la Hillary, membre també del Partit Laborista i conseller polític de no recordo quin diputat, ens va fer canviar de parer. “Ni pensar-ho! Seria un error deixar-te intimidar”. La vam tirar endavant, doncs. I vam servir, perquè el David i la Hillary ho esperaven, pa amb tomàquet.

Van continuar venint fins a la del 2014. Fins que el Ben es va divorciar i es va traslladar. El David i la Hillary segueixen vivint a pocs carrers de casa, a Walthamstow. Ens vam trobar al cine el setembre passat, veient la pel·lícula de Spike Lee BlacKkKlansman. Ell no ens va reconèixer. Té Alzheimer. Ella sí. Tan agradablement anglesa com de costum. Vam parlar de tornar a fer una BBQ amb pa amb tomàquet, per a l’Adrià i la Júlia ja la millor síntesi del comfort food. Però malauradament no vindran.

Més continguts de