Barceló: amb els peus a Mallorca i el cap a l'Àfrica

"Sóc a Gao i tinc una casa damunt el riu. Hi ha mosques grosses com coloms, infants amb el ventre inflat com culs de dona i dones amb més de quinze forats. S'ha de pintar d'esquena al vent, si no els ulls s'omplen de sorra. Començo algunes teles, però la pintura es cobreix immediatament d'arena i ja no es veu pus res. És més, fa tanta sequedat que, en el trajecte del pot a la tela, la pintura ja és seca damunt el pinzell", va escriure Miquel Barceló en un dels seus primers quaderns africans.

Era el 1988 i havia arribat a aquesta ciutat de Mali després de travessar el desert del Sàhara, i durant aquells mesos també havia viatjat al Senegal i Burkina Faso. Aleshores només tenia 31 anys, però ja era un artista ben a punt de consagrar-se: el 1982 va ser l'únic representant de l'Estat a la VII Documenta de Kassel i pocs mesos abans d'emprendre el viatge havia exposat amb èxit a Nova York, la capital per excel·lència de l'art contemporani.

L'Àfrica el va captivar tan aviat com hi va posar els peus. "Ell mai havia estat al desert i el va sorprendre l'espai monocrom que s'estenia fins a l'horitzó. Mai havia vist una llum tan enlluernadora i li va semblar que era tan intensa que podia fer que un objecte es tornés invisible, com si esborrés la imatge de la realitat", diu l'escriptor Michael Damiano a Perquè la vida no basta. Trobades amb Miquel Barceló , un llibre escrit a partir de les trobades amb el pintor que Empúries publicarà aviat.

A Mali Barceló va incorporar a les seves obres els obstacles i els accidents de treballar a l'aire lliure. Els forats que els tèrmits feien als papers els va convertir en el punt de partida dels dibuixos. Va pintar amb pigments locals i amb sediments del riu Níger. Va retratar la vida quotidiana de la gent, les barcasses navegant pel riu i l'arribada de l'estació de les pluges, que el van obligar a tornar a París.

"Quan Barceló va marxar a l'Àfrica hi anava amb la intenció de veure-hi", va escriure la crítica d'art nord-americana Dore Ashtona l'assaig Miquel Barceló. Al bell camí de la nostra vida per resumir l'objectiu del viatge. L'atracció de l'artista per l'Àfrica va créixer en els anys següents: durant les dues últimes dècades ha tornat a Mali en diverses ocasions i el 2009 el cineasta Isaki Lacuesta el va immortalitzar al País Dogon al film Los pasos dobles .

Un diari per col·leccionar

Des d'aleshores l'artista mallorquí no hi ha pogut tornar perquè els conflictes armats l'han convertit en una zona perillosa, però ha descobert un altre país africà, el Sudan. Alguns dels dibuixos que hi va realitzar veuran la llum per primera vegada aquest 6 de maig a l'ARA. Totes les notícies d'aquest dia estaran il·lustrades per obres africanes de Barceló, que fins i tot en realitzarà algunes expressament per a aquesta nova edició de col·leccionista del diari. La mirada africana de Barceló és també plenament actual.

Els ulls de Barceló estaven plens a vessar de la tradició artística europea quan va trepitjar l'Àfrica per primera vegada: a principis dels 80 va realitzar una sèrie de pintures de grans dimensions en què es va retratar a ell mateix pintant damunt la tela, tot seguit va realitzar L'amor fou , una gran pintura ambientada en una biblioteca i poc temps després, altres obres en què es poden veure un cinema i les galeries del Museu del Louvre. Aquells primers mesos que va passar a Mali el 1988 li van servir per nodrir-se de noves imatges, però va ser la imatge del desert, sempre canviant i a la vegada immutable, la que va penetrar més en el seu art.

A la tornada va començar la sèrie de les conegudes com a pintures blanques , que van suposar un salt mortal dins la seva trajectòria. "L'espectador no pot saber si està mirant de prop un tros del desert d'uns metres quadrats o si el que hi ha representat és un paisatge que s'estén d'un cap a l'altre de centenars de quilòmetres cap a l'horitzó", diu Damiano sobre aquestes pintures. Durant les seves converses, Barceló li va confessar les raons d'aquell viatge. "A Nova York la meva obra s'havia tornat massa mental, havia perdut el contacte amb les coses", li va dir.

Barceló té un esperit nòmada i sovint travessa les fronteres entre mons molt diferents. La tornada a la vida urbana, però, no sempre l'ha deixat indemne. "Arribes a l'aeroport de París i la gent és antipàtica, està trista... el fred tampoc hi ajuda, encara que no només és físic, també és interior. Demanes un cafè en un bar i te'l tiren a la cara. A l'Àfrica qualsevol cosa és molt dolça, les relacions amb la gent de seguida són càlides. És una cosa físicament molt notable, fins al punt que al començament, quan tornava de Mali, em posava malalt", va afirmar el 1993 en una entrevista.