Barcelona i la dèria per treure els llibres al carrer

BarcelonaA la historiadora Isabel Segura, el que li agrada més en el procés d’escriure un llibre és la part d’investigació, remoure arxius de paper i de fotografies, la recerca que li descobreix nous i fascinants detalls i serrells de la història. A Barcelona, ciutat de llibre (Ajuntament de Barcelona) segueix el rastre de la lletra escrita i revela invents força desconeguts: el pavelló de la lectura, els bancs biblioteca i la biblioteca desmuntable. Tot plegat constata que la dèria barcelonina per treure el llibre al carrer ve de lluny i va molt més enllà de Sant Jordi.

“Hi ha sempre una voluntat perquè el llibre no quedi reclòs, de treure el llibre al carrer. Hi ha intents molt innovadors per apropar els llibres a la població i reivindicar el seu component lúdic, fins i tot durant la dictadura de Primo de Rivera”, explica Segura. La historiadora parla asseguda en una cadira de metall, en un dels llocs on se sent més còmoda, al pati de la Biblioteca de Catalunya. Ben a prop hi ha una petita parada amb llibres que es poden agafar per llegir. Confessa que li agrada perquè allà encara és possible fugir del brogit urbà i fullejar un llibre a l’aire lliure.

Un dels projectes de l’Ajuntament de Barcelona més singulars va ser el 1930, quan es va col·locar al mig del passeig de Sant Joan un pavelló de lectura i uns bancs biblioteca. La inauguració d’aquests punts de lectura va aplegar una gentada. Moltes editorials i institucions van fer donacions. S’hi podia trobar des de Lo Somni de Bernat Metge i El llibre de les dones o Spill de Jaume Roig fins a Episodios Nacionales de Benito Pérez Galdós, passant per Cuentos de Grimm i Los tres mosqueteros de Dumas. Poc temps després, però, vindria la guerra, i el pavelló va ser abandonat i enderrocat.

Segura reivindica aquests bancs desapareguts: “Potser aquella experiència posada en pràctica a les dècades dels anys vint i trenta del segle passat caldria ressituar-la al mapa de la ciutat actual i comprovar la validesa del que va ser, i que podria tornar a ser, una altra manera d’estar al carrer, d’estar a a la ciutat”, explica. “És una llàstima, però cada vegada tendim a expulsar més la gent de l’espai públic, la ciutat està esdevenint un espai de trànsit”, afegeix.

No és ni de lluny l’únic intent de facilitar la lectura a l’aire lliure. El model pedagògic que propugnava fa cent anys el consistori barceloní era extremadament modern. No només es plantejaven nous continguts, sinó també un model urbanístic i arquitectònic. De fet, als anys trenta va ser la primera vegada que Barcelona es contemplava com un espai educatiu. Si a Suïssa es va establir que la distància màxima que pot recórrer un infant per anar a l’escola era de dos quilòmetres, a Barcelona es va decidir que fos d’un quilòmetre, i es va especificar que no haguessin de travessar llocs on hi hagués un trànsit excessiu de vehicles.

Biblioteques desmuntables

Es van construir escoles i també biblioteques a poca distància perquè esdevinguessin petits oasis per a infants. Els arquitectes i urbanistes a l’entorn del GATPAC -Grup d’Arquitectes i Tècnics Catalans per al Progrés de l’Arquitectura Contemporània- van plantejar biblioteques infantils desmuntables. Els límits entre l’interior i l’exterior es desdibuixaven: “Els llibres del comú podien sortir uns quants metres fora de la biblioteca. Per tant, la lectura ja es podia fer a l’aire lliure”, explica Segura. La biblioteca del GATPAC es va instal·lar expressament prop de l’escola de l’Ateneu Obrer de Sant Andreu de Palomar.

L’autora embasta diferents històries i repassa tots els sectors relacionats amb el món del llibre: des dels fabricants de paper, impressors i caixistes fins a editorials passant per les biblioteques o els mercats de llibres d’ocasió. “Sovint s’explica la història de la ciutat a partir de les grans exposicions internacionals i universals o dels Jocs Olímpics, com si tot es mogués a cop d’especulació. La indústria del llibre era molt important a la ciutat molt abans de l’Exposició Internacional del 1888”, assegura. “Al llarg de la meva investigació he pogut constatar que el vincle entre la ciutat i el món del llibre és molt més fort del que em pensava”, afegeix.

Entusiastes pioners

El 1914 Eudald Canibell, fundador de l’Institut Català de les Arts del Llibre, escrivia a Poble Català : “A Leipzig, la ciutat dels editors, dels caixistes i dels tremendistes, se celebrarà una gran exposició de les Arts del Llibre... L’Estat no hi vol ésser? Nosaltres sí, Catalunya sí. I en un espai gran, tan gran com el de les altres nacions”. Canibell, com detalla Segura al llibre, parla de tot el que es va mostrar a la ciutat alemanya: “Les meravelles sortides dels tallers d’en Thomas i de l’Horta, de l’Acadèmia, de la Neotípia i de l’Elzeviriana”. I continua: “Les edicions populars d’en Sopena; les útils edicions d’en Gili; les luxoses d’en Montaner. S’hi veuran, així mateix, els papers verjurats de la casa Guarro i de la Torres”. El 1921 el 70% dels llibres exportats havien estat produïts a Barcelona i el 30% a Madrid.

Segura explica al llibre molts altres detalls que demostren que, en molts aspectes, la ciutat va ser pionera. El 1909 un grup de dones van impulsar la Biblioteca Popular de la Dona. “Es va avançar gairebé 20 anys a la Fawcett Library de Londres”, explica Segura. L’èxit va ser tan gran que el local va quedar petit i es va reubicar al carrer Elisabets.

L’única indústria supervivent

¿S’ha perdut tota aquesta embranzida? “Crec que en els últims temps, amb l’aparició de les petites editorials, s’ha recuperat la idea que el llibre és molt més que una mercaderia. Aquestes petites editorials incideixen força en la manera com es fan els llibres, fan apostes arriscades i hi predomina l’aposta cultural i no mercantil”, opina. Segura, que ha estudiat a fons la història de les dones, va treballar a la dècada dels 90 al sector editorial. Va ser directora literària de la col·lecció Clàssiques Catalanes, d’Edicions La Sal, i de l’Espai de Dones d’Edicions de l’Eixample, fins a l’any 1993. És optimista. A l’inici del llibre escriu sobre el món dels llibres: “És, potser, l’única indústria que no ha estat expulsada de la ciutat. N’hi ha d’altres que no han tingut la mateixa sort”.