ART
Cultura 30/01/2012

Quan Barcelona encara no era guapa

La precarietat i els canvis històrics van acabar amb el Centre Internacional de Fotografia de Barcelona poc després de la seva fundació (1978-83). El Macba en recupera el llegat amb una exposició i un llibre

Antoni Ribas Tur
4 min
Quan Barcelona encara no era guapa

BARCELONAEl Centre Internacional de Fotografia Barcelona (CIFB) va ser una entitat tan pionera al seu temps com poc coneguda avui dia pel gran públic. Abans que apareguessin a la ciutat iniciatives com la Primavera Fotogràfica o que a Madrid Arco intentés revifar el magre mercat de l'art espanyol, entre el 1978 i el 1983 el CIFB va funcionar com a escola de fotografia, fototeca, cineclub, biblioteca i bar al cor del Raval. El seu impulsor va ser el fotògraf Albert Guspi i en van formar part desenes de fotògrafs. El mural que Bartolozzi i Arranz-Bravo van fer a la façana de l'edifici, al número 11 del carrer Aurora, recorda la seva existència.

La majoria dels fotògrafs que van formar part del centre com a professors o estudiants no van arribar a convertir-se en professionals, però van deixar per al futur una crònica en imatges de la vida quotidiana als barris populars de la Barcelona d'aquell moment. A les fotografies d'autors com Josep Cuntíes, Anna Boyé, Jordi Pol, Xavier Martí Alavedra, Eduard Olivella, Esteve Lucerón, Jordi Sarrà o el grup Extra! també hi ha el caràcter humanista de les obres dels fotògrafs de la generació anterior -la Nova Avantguarda de Francesc Català Roca, Xavier Miserachs, Oriol Maspons i Leopoldo Pomés-, però el to és un altre, més intimista i potser més ombrívol.

Era una altra època. Quan el Centre Internacional de Fotografia va néixer, el franquisme encara cuejava i l'optimisme que va dur l'arribada de la democràcia encara havia d'arribar. "Conscientment o inconscientment el centre continua la tradició de la fotografia urbana i humanista de la Nova Avantguarda, però la ciutat que van retratar els seus fotògrafs és una Barcelona fora del temps", diu Jorge Ribalta, fotògraf i investigador. Ell mateix i l'especialista en fotografia Cristina Zelich han reunit a les sales del Macba 600 imatges de 22 fotògrafs per reconstruir el llegat del CIFB. A més de l'exposició, que porta per títol el mateix nom del centre, han recollit els testimonis de molts d'aquests fotògrafs en un llibre. "Quan el centre va tancar, volíem fer una exposició i un llibre -recorda Anna Boyé-, però no ho vam poder fer. Ara, 30 anys més tard, finalment ha arribat".

Barcelona sense maquillatge

El port, les barraques de la Perona, els circs ambulants, el Canòdrom de la Meridiana, les prostitutes del Barri Xino, els malalts mentals, els combats de boxa i lluita lliure del Price, Ocaña maquillant-se abans d'una actuació, els transsexuals del Carnaval de Sitges, els estríptis de Christa Leem al Molino... Aquests escenaris i personatges que van captivar els fotògrafs del centre van quedar als marges de la nova imatge de la ciutat que Barcelona va voler aconseguir amb la renovació urbanística que va emprendre a mitjans dels anys 80 i més endavant quan va començar la campanya per convertir-se en ciutat olímpica. Amb tot, alguns fotògrafs que van començar a forjar-se al centre, com Manuel Laguillo, Manel Esclusa o Humberto Rivas, han seguit treballant al llarg dels anys donant un matís d'heterodòxia a la imatge oficial de la ciutat.

El CIFB es va avançar al seu temps per la seva dedicació exclusiva a la fotografia però artísticament era anacrònic. Aquesta és una de les raons de la seva desaparició. "Va ser com una bombolla. Tenien com a model les institucions de fotografia documental dels anys 30, com l'International Center of Photography novaiorquès, fundat per Cornell Capa, el germà de Robert Capa, i no van incorporar els debats internacionals a l'entorn del feminisme i la crítica del capitalisme que artistes com la nord-americana Martha Rosler o Allan Sekula van introduir a la fotografia documental dels anys 70", apunta Ribalta. Una altra raó, no menys important, és que quan les institucions públiques van començar a normalitzar el panorama de la fotografia a l'Estat la fotografia artística va guanyar la partida a la documental. Aquesta institucionalització del món de la fotografia va deixar fora de joc experiències autogestionades com el centre en favor de les universitats i també els festivals de fotografia.

Un vessant crític per explotar

El 1979 i el 1980 Josep Cuntíes va realitzar dues sèries de fotografies que, vistes en perspectiva, tenen un fort component social. Va immortalitzar la rutina de treball de l'escorxador de la plaça Espanya i les condicions dels interns a l'Institut Mental de la Santa Creu. "Els cavalls i els bous els sacrificaven amb un cop de mall al cap i després els degollaven. Per a mi era un entorn completament desconegut", recorda el fotògraf.

L'any passat, Carles Guerra, conservador en cap del Macba, en va fer una lectura punyent quan les va posar en paral·lel dins l'exposició 1979, un monument a instants radicals . La crítica, però, no estava entre les prioritats dels fotògrafs del centre. Les seves imatges van arribar poques vegades als mitjans de comunicació i van quedar-se en el circuit de revistes especialitzades com Imatge , publicada pel mateix Centre Internacional de Fotografia, o Imagen y sonido . "Quan el centre va plegar, la Lara Castells, que feia les tasques de coordinació, ens va donar una llista de contactes de periodistes perquè els enviéssim les fotos, això va ser tot", conclou Anna Boyé.

stats