ARTS ESCÈNIQUES

Baró d’Evel salten al buit al Teatre Lliure

Blaï Mateu i Camille Decourtye s’interroguen sobre el present convuls i el seu art a ‘Falaise’

A Blaï Mateu Trias i Camille Decourtye, fundadors de la companyia Baró d’Evel, no els agrada encotillar-se en les definicions. En lloc de posar-se a pensar en les proporcions de circ, teatre, dansa o poesia escènica que hi ha en els seus espectacles, Mateu i Decourtye prefereixen aprofundir en els temes que tracten i ajuntar-se amb els seus còmplices i amics, com podrà veure el públic a partir de demà al Lliure de Montjuïc amb Falaise. “L’espectacle tracta principalment del punt en què està el nostre treball -explica Blaï Mateu-. No agafem un tema i el fem tot d’un cop, sinó que intentem abordar-lo d’una manera més àmplia. Ens vam confrontar al buit des del llenguatge del circ. No sé cap on anem, també amb relació a com va el món”. Precisament aquest buit està representat pel protagonisme del color negre amb què finalitzava el seu espectacle anterior, , que fa un any va exhaurir entrades al Lliure de Gràcia i que és la primera part d’un díptic que finalitza amb Falaise. “ és com l’Adam i Eva de la civilització de Falaise ”, explica Mateu.

I les parets del castell vomitaven cossos

L’estada de Falaise al Lliure fins al 13 d’octubre és la temporada més llarga que la companyia ha fet a Barcelona. Blaï Mateu revela pocs detalls de Falaise més enllà de l’escenografia negra que arriba a fer 7 metres d’altura, obra de l’escenògraf Lluc Castells, per on es mouen ell, Camille Decourtye i la resta del repartiment, on també hi ha Noëmie Bouissou, Claire Lamothe, Oriol Pla, Julian Sicard, Martí Soler, Guillermo Weickert, un cavall i catorze coloms. “Aquest espectacle és més negre, una escenografia així té un pes. També perquè tenim 40 anys i veiem la realitat del món d’una altra manera”, explica Mateu. Tot i això, la companyia no renuncia a incloure-hi pinzellades de “comicitat” i “absurd” amb l’objectiu que els espectadors en surtin “regenerats”. La feina que Blaï Mateu i Decourtye fan amb els diferents animals és molt particular i està plena de poesia, fins al punt que les funcions són “el moment de joc i esbarjo” del cavall. “Treballar amb animals i amb nens et fa tocar una mica de peus a terra, fa que et posis en un altre nivell, que ens sembla molt sa, i també vol dir que l’espectacle està viu. Has de buscar les maneres perquè se sentin millor, no hi un condicionant màgic”, subratlla Mateu.

Un penya-segat i una plaça

Una altra de les constants de Baró d’Evel és la col·laboració amb creadors de diferents disciplines. A Falaise repeteixen amb María Muñoz i Pep Ramis, els fundadors de la companyia Mal Pelo. “La manera que tenim de mirar els espectacles és molt oberta. La Camille i jo dirigim, però sempre estem buscant i dubtant”, diu Mateu. Un dels reptes de Falaise és que van començar a treballar amb l’espai escènic decidit, en lloc de fer-ho després del treball escènic. “Tenim un imant amb les coses que no hem aprofundit, regenera la nostra creativitat”, diu Mateu. Pel que fa a l’escenografia, evoca un penya-segat i alhora una plaça d’un poble, i també la descomposició dels personatges que l’habiten. El color negre és un contrapunt clar respecte l’espectacle . “L’espai era molt pur i s’anava tornant més complex, negre. El blanc és com l’esperança”, diu Mateu.

El procés de creació de Falaise va ser més ràpid que en altres ocasions, així que van haver d’arribar a solucions concretes amb menys temps, cosa que va posar a prova el seu llenguatge i la seva capacitat d’adaptació: “La idea original era respondre d’on veníem després de quatre anys en una carpa amb una troupe a Bèsties ”.

Més continguts de