Qui té por de Virgínia Woolf? és una obra difícil per als intèrprets i per al director. Ho és perquè està construïda com una partitura bèl·lica, en què s'han de compatibilitzar les agressions verbals, i fins i tot físiques, de Martha i George, amb el rerefons de la relació d'aquesta parella que acumula 23 anys d'una convivència trasbalsada pel fracàs personal de cadascun. Junts han desenvolupat una mena de joc pervers sense límits al qual involucren altres persones, en aquest cas una jove parella acabada d'arribar a la universitat dirigida pel pare de Martha. El gran repte de la direcció és trobar el tempo de l'obra, que resideix sobretot en les transicions entre la compressió-enfrontament i la descompressió-cinisme.
Hi ha un món real que se'ns ensenya amb tota la crueltat i un altre món amagat en l'ànima dels personatges. Martha i George són una parella que no poden estar junts, però que tampoc es poden separar. Una parella que ha fet del seu violent joc d'humiliacions una forma de supervivència regada amb litres d'alcohol. Són addictes al licor i a una relació destructiva que assoleix el moment àlgid quan poden representar-la davant d'uns convidats. És com si Martha i George sabessin que el seu món és indestructible i que per això admet qualsevol agressió. Daniel Veronese ha aplicat les seves maneres teatrals a l'obra d'Edward Albee posant el motor del conflicte de zero a cent en menys de deu segons. El que segueix és un torrent desbordat gairebé sense pauses ni silencis, allà on s'amaga la perversitat. Obra d'intèrprets, Pere Arquillué llueix el fons i la forma del seu personatge amb una terrible credibilitat i Emma Vilarasau resulta més impenetrable, més superficial i, en el fons, menys creïble, tot i que aconsegueix moments realment colpidors. El combat és antològic per la desmesura del text i l'agressivitat dels contrincants. Quan repica l'última campanada només queda anar a dormir. Fins a un altre joc, una altra baralla.
